18 abr 2017 El candidat autonomista i el pa a l’ull
No es pot fer política si no se sap analitzar. Això és axiomàtic. Qui fa diagnòstics desenfocats pren decisions errònies. Del contingut de la conversa enregistrada i filtrada de David Bonvehí amb càrrecs locals del PDECat a Manresa el més desconcertant és quan diu que “si el procés ha estat un desastre, haurem de posar-hi algú autonomista”, en referència a un hipotètic cap de llista del seu partit en unes eleccions catalanes. D’on treu Bonvehí aquesta conclusió? Després d’escoltar les seves explicacions (en diverses entrevistes de ràdio i en dues rodes de premsa), no acabo d’entendre què volia dir.
En primer lloc, caldria definir què vol dir el terme “desastre” aplicat al procés. Si del que parla el coordinador del PDECat és de l’impossibilitat de fer el referèndum, no estaríem davant d’un desastre sinó davant d’un bloqueig que aturaria l’itinerari descrit en el full de ruta de Junts pel Sí, que és el que havia de durar divuit mesos. Si per desastre s’entén una suspensió de l’autonomia (que Rajoy no està disposat a impulsar, per no provocar una reacció incontrolable), el que tindríem seria un conflicte de grans dimensions, amb efectes ara imprevisibles. Desastre seria que l’independentisme passés del 48% al 30% o al 20%, desastre seria una reculada forta del suport social al projecte de l’estat independent, desastre seria que l’electorat castigués –tard o d’hora- tots els partits que han propugnat el dret a decidir i la secessió. Desastre seria també una DUI que fos un brindis al sol, només per acontentar la bona gent i salvar la cara d’uns dirigents superats –potser- pels esdeveniments.
Les paraules de Bonvehí obren una perillosa escletxa, de manera inconscient, a una idea que l’unionisme ha volgut fer córrer amb insistència. Em refereixo a la idea de la necessitat de correcció severa de “la deriva sobiranista”, en expressió típica de certs periodistes aplicada als convergents, vistos com a ovelles esgarriades de la senda constitucional. Segons aquesta tesi unionista, si les coses no sortissin com les han promès Mas i Puigdemont, es confirmaria que tot era una nova “falsa ruta”, per emprar una expressió molt de moda l’any 1939.
Sé perfectament que Bonvehí és un independentista de pedra picada, però la nova direcció convergent hauria de filar més prim quan elabora i exposa escenaris de futur. Passi el que passi, quin sentit tindria que el PDECat presentés un candidat que no fos clarament partidari de la independència? Un candidat sense estelada vindria a dir que la transformació dels convergents només va ser tàctica i oportunista, i donaria la raó a aquells que (des de dins i des de fora de l’independentisme) alimenten sospites sobre la sinceritat i fiabilitat del gir històric que Mas i el seu entorn van propiciar a partir del 2012. S’ha de tenir un pa l’ull per no veure que –a aquestes alçades del partit- el mot “autonomista” només serveix per embolicar la troca.
EL PDECat i tothom hauria de tenir clar que, acabi com acabi el que s’ha anomenat procés, una part important de la societat catalana ha canviat de mentalitat i no tornarà a l’autonomisme. La sobiranització d’unes capes àmplies del país és un fet real que té relació amb la presa de consciència dels greuges acumulats que l’Estat ha generat a Catalunya així com de la catalanofòbia imperant. Fins i tot els més repatanis banderers d’una inexistent tercera via admeten que Rajoy i els seus ministres ens tracten d’idiotes. Tothom té al cap la recent visita del president espanyol a Barcelona per prometre unes inversions que els pressupostos generals de l’Estat desmenteixen.
Una eventual aturada o desinflada del procés no equivaldria a la desaparició del moviment independentista català. Això ho saben des dels serveis d’intel·ligència espanyols fins els membres del Tribunal Constitucional, passant per les cúpules del PP i del PSOE. De la mateixa manera, l’independentisme recularia molt si l’Estat fes una oferta seriosa per reconèixer la nació catalana i blindar-la des del punt de vista financer i cultural; aquest escenari és –òbviament- pura fantasia. Siguem adults: cap autonomista serà creïble amb un estat espanyol que juga sempre en contra dels catalans.
La independència trigarà més o menys, ja ho veurem. Ara, una cosa tenim per segura: l’autonomia ens la van matar l’any 2010.