01 mar 2019 Arzalluz, un clàssic

S’ha mort Xabier Arzalluz, que va dirigir el Partit Nacionalista Basc durant gairebé un quart de segle. Arzalluz era algú que manava i no tenia por de fer-ho, segons diuen els que el van tractar. El periodista Xabier Lapitz, sempre àgil i fi, ho va resumir ahir en un tuit: “Era un polític amb majúscules, radical i pactista”. Fixem-nos: radical i pactista, adjectius que semblen antagònics però no ho són quan hi ha intel·ligència, visió i sentit de l’oportunitat. Conviccions i capacitat de fer acords. Arzalluz era dur i murri, no deixava indiferent ­ningú i, durant la seva llarga carrera, va rebre de totes bandes, sobretot d’aquella premsa de Madrid que necessita sempre bèsties negres per fer exorcismes a l’hora dels xurros. Ar­zalluz encaixava, com fan els professionals.

Ara queda bé dir que els partits no serveixen de res, que els lideratges no s’han de notar i que cal fugir de les jerarquies. Però no hi ha democràcia sense partits i no hi ha projectes polítics sense lideratges de gruix, la qual cosa a Catalunya sempre s’ha d’explicar amb la boca petita, no fos cas que algú s’ofengués. El país que ha donat figures com Prat de la Riba, Cambó, Macià, Companys, Tarradellas, Pujol i Maragall fa veure que els líders no van amb la tribu. Sort que Ada Colau –aquella activista que no volia fer política– ens ajuda a posar les coses a lloc amb el seu lideratge municipal, que busca un espai a la vitrina, com és normal. Mentre, ocurrències com les llistes “sense polítics” ens ajuden a creure que podem trobar l’illa d’Utopia abans d’arribar a Ítaca.

A diferència de Pujol, Arzalluz sabia que el partit no és mai accessori. Per això el PNB és una maquinària tan ben greixada i una escola de dirigents admirable, amb una capacitat de relleu i continuïtat que voldrien moltes organitzacions. Arzalluz –amb llums i ombres– va ser fonamental a l’hora de modernitzar i configurar aquesta realitat, on conviuen diverses sensibilitats, també la dels que han introduït enfocaments nous que el líder ara traspassat potser no hauria subscrit mai. No és cap misteri que, després del pla Ibarretxe, el basquisme majoritari va entrar en una fase de repensament que va desembocar en altres lideratges.

Quan jo vaig començar a fer de pe­riodista, els dirigents dels partits polítics eren, molts d’ells, de la pasta d’Arzalluz. Gent que tenia coses al cap i que sabia com actuar per fer-les possibles. Aquest univers ha canviat i no toca pas sentir nostàlgia. Només constato que ara hi ha més radicals que no saben pactar i més pragmàtics que no saben defensar les seves conviccions. La falsa ingenuïtat del cunyat desinformat infecta l’escena pública, en espera que el cinisme i les ­bones intencions transformin tota política en una aspiració impossible. Els clàssics, com Arzalluz, tractaven els ciutadans com a adults.