07 mar 2019 La dona (gairebé) invisible

Les sabates que calça són grogues, un color que desconcerta i despista, si tenim en compte la simbo­logia que envolta el conflicte que ha desembocat en aquest judici al Tribunal Suprem. Sabates grogues de taló, que l’obliguen a un caminar insegur i vacil·lant –alerta amb l’esglaó– quan entra a la sala de vistes, acompanyada de la Pilar, la funcionària que acompanya els compareixents. Però aquest groc, aquí, no és res més que un ­color. Potser un petit gest irònic, una broma involuntària, una ca­sualitat que sembla un desafiament semiòtic per a iniciats.

Montserrat del Toro, secretària judicial del jutjat 13 de Barcelona, de mitjana edat, no és una dona ­alta i la seva actitud postural la fa encara més menuda: avança fins a la petita taula amb el cap cot, mirant a terra, i és perquè no puguem veure-li el rostre amb facilitat; el jutge Marchena ha ordenat restriccions en la difusió televisiva de la imatge d’aquesta testimoni, a petició de la interessada, una cosa que fa saltar les defenses quan senten que un fiscal comenta que la mesura es comprèn ja que ella “viu a Catalunya”. Un peu de nota subliminar com qui no vol la cosa. Amb els retalls subliminars d’aquest judici n’hi hauria per a un documental de diverses hores. El jutge Marchena recorda al públic que no faci servir els mòbils i menys per fer fotos a la persona que ha de lamentar que avui sigui Dimecres de Cendra i no Dimarts de Carnaval. En temps de màs­cares incessants, el més difícil és aconseguir-ne una que ens oculti de debò. La compareixent no va tenir en compte l’efecte Streisand, que consisteix en l’amplificació del que es vol amagar.

Elegància d’una presència que és absència icònica. Un vestit vermell i una jaqueta blanca tipus ­tapet donen el contrapunt a les sabates grogues de la dona (gairebé) invisible, la que els espectadors televisius de la vista s’hauran d’imaginar, com si fos el personatge misteriós d’una novel·la d’aven­tures d’Enid Blyton. Llueix cabellera castanya fosca, que l’ajuda a mantenir a bon resguard un rostre cuidat, i sembla fràgil fins que comença a parlar. Fermesa de qui sap perfectament el que dirà. Respon amb seguretat i precisió, i maneja amb naturalitat i facilitat l’argot jurídic propi d’aquest plató ­televisiu que la multiplica sense mostrar-la. Diverses vegades es fa evident que estem davant un tes­timoni qualificat que forma part del gremi que arbitra el conflicte. Del Toro explica el que va passar (i li va passar) el 20 de setembre del 2017, quan dirigia la comitiva ju­dicial que –amb diversos efectius de la Guàrdia Civil– va dur a terme els escorcolls de quatre despat-xos a la Conselleria d’Economia. Aquell dia i davant aquell depar­tament del Govern hi va haver una concentració multitudinària de protesta que va durar moltes ­hores, uns fets a partir dels quals es va ordenar l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, màxims dirigents d’Òmnium Cutural i de l’ANC.

Hi ha testimonis, testimonis ­especials i testimonis clau. La secretària judicial Del Toro és del tercer tipus, perquè el seu relat és imprescindible per fonamentar la idea de violència que el jutge d’instrucció i les acusacions relacionen amb el que va passar aquell moment, que va ser pròleg del ­referèndum unilateral del Primer d’Octubre. Ahir al matí, enmig dels vapors tristos d’alguns per la derrota del Reial Madrid, vam ­escoltar amb detall la narració d’aquesta dona, que és, essencialment, tres llibres en un: un conte de terror urbà, una lliçó sobre el punt de vista i una reflexió sobre l’empatia. Si alguna cosa volia subratllar la testimoni davant el tribunal és que, aquell dia, ho va passar malament, una experiència que –va afegir– va arribar a trencar la seva salut. L’acusació va posar ahir la seva víctima –amb l’agreujant de tractar-se d’una servidora del poder judicial– en el centre de la pista.

La síntesi de Del Toro té forma de titular: “Estrès, ansietat i, al final, por”. Com es mesura objectivament el temor que produeix un escenari determinat? Fora, al carrer, aquell dia l’ambient era de protesta pacífica, festiu, fins i tot, però la secretària judicial insisteix que tot el que va veure i va sentir (“paraules soltes”) la va inquietar de manera creixent i, una vegada acabats els escorcolls, va consi­derar que era impossible sortir de l’edifici per la porta principal. “Tenia por”, repeteix. Va demanar fins i tot un helicòpter. Va rebutjar tres propostes per aban­donar el lloc perquè, segons la ­seva percepció, totes posaven en risc la seva persona, malgrat que aniria acompanyada d’agents dels Mossos d’Esquadra. La por, com la política, es basa en percepcions. Respectables totes. Exagerades potser, intransferibles sempre. Coneixem el punt de vista dels manifestants i hem de conèixer el punt de vista de la secretària ju­dicial. El passadís de voluntaris per on havia de passar no li va semblar una opció acceptable. El que des de fora tenia un aire inofensiu i amable va poder semblar hostil i amenaçador des de dins. Punts de vista. Percepcions. El punt de vista de la secretària ju­dicial no està exempt de zones d’ombra: va creure que sentia la veu de Carme Forcadell parlant al públic, va creure que veia que un manifestant escopia un guàrdia civil, va creure que sentia un soroll molt fort, “com un tumult”.

Aquesta expressió apareix més vegades en les seves respostes, quan refereix que “el tumult de gent havia tornat a tancar el pas­sadís” o quan assegura que li ar­ribava des del carrer “el soroll ­típic d’un tumult”. El lèxic i les casualitats. Després d’aquella manifestació, vam saber que el delicte de sedició exigeix que es produeixi un “alçament públic i tumultuari”. La primera i principal de totes les batalles és pel control del llenguatge, dins i fora del Suprem. A primera hora, amb el tinent co­ronel Pérez de los Cobos, hi va ­haver un conat de congrés filo­lògic a propòsit dels termes càrrega policial i manifestació que Marchena va tallar en sec.

“No hi ha sortida”, va comunicar la lletrada de l’administració de Justícia al magistrat instructor quan va poder parlar amb ell per telèfon. “M’has de treure d’aquí”. El magistrat va localitzar el major Trapero –dolent oficial per les acusacions–, que va resoldre el problema, com era el seu deure. Al final, acompanyada per Mossos de paisà, Montserrat del Toro va sortir a través del teatre contigu, després d’accedir a un terrat, saltar un mur petit –“muret”, va dir– i esperar una estona als camerinos. Aquella nit de suposat terror als carrers, la gent va acudir amb normalitat a la funció que es representava al Teatre Coliseum.