11 mar 2019 Tot per al president
Carles Puigdemont ha aconseguit el seu objectiu: que les llistes
de totes les pròximes eleccions –espanyoles, europees i municipals– siguin fruit de la seva voluntat, com ja ho va ser la candidatura al Parlament que va presentar-se als comicis del 21-D amb la marca Junts per Catalunya, on els seus fidels són majoria. D’aquesta manera, el líder a l’exili controla completament, des d’ahir, l’espai postconvergent, d’on ha purgat sense manies els que van fer possible la moció de censura contra Rajoy, que ell no volia. El seu partit, la Crida, va a les urnes per la porta del darrere. De facto, el PDECat s’ha dissolt en l’artefacte i en la lògica de l’home de Waterloo, gràcies a una operació on s’ha vist, novament, que els quadres convergents –sobretot els vinculats al món institucional– afavoreixen sempre qui mana. També les apel·lacions als presos i exiliats han contribuït a frenar qualsevol debat de fons, en benefici d’un clima emocional on qualsevol discrepància és susceptible de ser catalogada de traïció.
Bonvehí i Bel s’han quedat per donar sensació de calma a la parròquia i maquillar aquesta OPA hostil. L’ultimàtum de dissabte des de Bèlgica era inequívoc: si
la direcció del PDECat no feia
el que tocava, Puigdemont tiraria pel dret. Les primàries del PDECat no han servit de res. Per darrere dels presos caps de cartell simbòlics a Barcelona, Tarragona i Lleida, les dues veus efectives a Madrid seran Laura Borràs, del club del president Torra, i Míriam Nogueras, vice-presidenta del PDECat, del nucli dur de Puigdemont. Elles defensaran l’estratègia de bloqueig al Congrés dels Diputats, un discurs que –paradoxalment– no té res a veure amb el que, des de la presó, fa el cap de llista per a Madrid, Jordi Sànchez, a qui agrada “l’acció política en positiu” i considera que “la majoria del poble volem solucions i no actituds de bloqueig”. Sànchez, que és president de la Crida, ha marcat més d’un cop distàncies amb alguns missatges de Puigdemont, i mostra un tarannà més pragmàtic. D’altra banda, s’ha sabut que l’activista no tenia cap inconvenient a mantenir Campuzano com a número dos. La presó, però, posa silenciador a moltes discrepàncies internes.
Puigdemont, que serà el número 1 a les europees (no se sap si fent coalició amb el PNB), ja té totes les cartes a la mà: presidència de la Generalitat, partit i candidatures, a més dels quatre presos que representen aquest sector. Tot al servei de la seva estratègia, que passa per buscar un “momentum” que permeti repetir el que va intentar-se la tardor del 2017. Els acòlits de Puigdemont repeteixen la paraula “transversalitat” però una absorció no és el mateix que una aliança feta en igualtat de condicions. Expulsar i bescantar les veus partidàries del realisme, del matís, de la mirada llarga i de fer política redueix el perímetre d’aquest projecte, justament quan toca ampliar la seva base social. Veurem què hi diuen els electors.