14 mar 2019 Els crèduls

La tragèdia ens va colpir, però va ser encara pitjor la misèria moral que va venir després de les bombes. Parlo dels atemptats de l’11-M, quan la ciutat de Madrid va ser víctima de l’atemptat gihadista més mortífer en territori europeu, ara fa quinze anys, tres dies abans de les eleccions generals. Recordo perfectament aquell dia com si fos avui: a primera hora, tot semblava confirmar que ETA estava darrere l’atac, però, a mesura que la tarda donava pas al vespre, moltes dades indicaven que els autors eren islamistes radicals. Abans, a la concentració del migdia davant del Palau de la Generalitat amb el president Pasqual Maragall al capdavant, el vertigen i la tensió ­dominaven l’escenari. Vaig apuntar això en la meva crònica: “Observo els rostres dels polítics, tallats tots per un escultor ombrívol, caps sense el barret de la retòrica, mirades preses del buit, gestos sense escut. També els que són candidats. Des de l’assassinat d’Ernest Lluch no vèiem aquests semblants de pedra cremada. Veiem els actors sense màscara, les màscares sense ulls, els ulls estampats en la dada certa: més morts que mai”.

Aquell dijous de dolor, Aznar va trucar des del palau de la Moncloa dues vegades als directors dels principals mitjans, per reiterar que ell estava convençut que l’atac era obra dels etarres. Aquella font oficial començava a ser desmentida pels policies que treballaven sobre el terreny i per molts experts internacionals. Dos dies després, el dissabte dedicat a la jornada de reflexió, es coneixia un vídeo mitjançant el qual Al-Qaida reivindicava els atemptats. El socialista Rodríguez Zapatero va guanyar els comicis contra pronòstic, i el PP va passar a l’oposició, amb un ressentiment enorme que va podrir la vida pública. Determinats mitjans de la dreta –d’acord amb els populars– van confegir un relat alternatiu sobre l’11-M, a partir de suposades conspira­cions. El diari El Mundo va mantenir durant molts anys una versió que qüestionava els fets i les dades que les investigacions policials i el posterior judici havien confirmat com a certs. Aquella manera de fer té molt a veure –per cert– amb determinades inèrcies a l’hora d’explicar el procés català des de Madrid.

Més enllà de la responsabilitat d’alguns polítics i d’alguns periodistes que van dedicar-se a fabricar i difondre falsedats sobre un episodi tan greu, hi ha la responsabilitat dels ciutadans que van acceptar aquestes faules com si fossin notícies verificades. Parlo de lectors de diaris i oients de ràdio –com els de la cadena dels bisbes– que van menysprear les evidències i van assumir unes històries fraudulentes que tapaven, desfiguraven i distorsionaven la realitat. Em fascina la credulitat dels consumidors de certs mitjans que es van convertir en addictes a uns materials cada cop més inversemblants. Aquests ciutadans van contribuir –sense saber-ho– a fer més feble i més vulnerable la democràcia a Espanya.

De crèduls n’hi ha hagut sempre, com també de notícies falses. Ara parlem de postveritat, un terme que no es feia servir quan les bombes van matar més de dues-centes persones a Madrid. Els sectors socials que van donar per bones les historietes negacionistes sobre l’11-M no han desaparegut i són susceptibles de fer costat a qualsevol nova narració fal·laç. Només es tracta de saber quin producte pot connectar més fàcilment amb les seves pors i els seus preju­dicis. Els crèduls són el públic més agraït dels populistes, perquè no poden suportar les llacunes que formen part de la com­plexitat. Els crèduls no volen saber què ha passat, només volen refugiar-se en una trinxera de sentit que els permeti viure en el miratge de la certesa absoluta. Són re­sistents com una plaga antiga. Ho explica molt bé Hannah Arendt: “És probable que els esforços del grup enganyat i dels mateixos entabanadors es dirigeixin a mantenir intacta la imatge de la propaganda mateixa, i aquesta imatge, més que per l’enemic i per interessos hostils reals, es veu amenaçada per aquells membres del mateix grup que han aconseguit trencar l’encanteri i insisteixen a parlar de fets i esdeveniments que no encaixen en l’engany. La història contemporània és plena d’exemples en els quals els qui diuen la veritat factual han estat considerats més perillosos i fins i tot més hostils que els veritables opositors”. Per això ningú demana perdó.

Els ultres de Vox i el líder del PP han aprofitat el quinzè aniversari d’aquella jornada de mort per reobrir la narrativa tò­xica de l’11-M. Casado ha declarat que “si hi ha alguna informació que no coneguem els espanyols o no es posés negre sobre blanc durant el macrojudici, fora bo que se sabés simplement per a rescabalament de les víc­times del terrorisme, que ho continuen passant molt malament i volen saber si, a més dels que van ser condemnats, hi va ­haver alguna ramificació més”. El dirigent del PP tracta de sembrar el dubte, per ­emmerdar l’adversari, per poder repetir que “tot és ETA”. Els crèduls l’aplaudeixen. La podridura és densa. Sortirà, també des de la dreta espanyola, algú decent que combati la immoralitat infinita d’aquest discurs?