28 mar 2019 L’amic abstencionista
Votar, no votar, votar amb la pinça al nas, votar en blanc… A vegades, exercir d’elector és la constatació més fefaent que la política sempre es regeix per la teoria del mal menor, una evidència que té mala premsa en temps de polarització, hiperventilació i criminalització dels matisos. Tinc un amic que es volia abstenir a les generals del 28 d’abril, però li ha agafat com una mena de mala consciència. Què ha de fer? Crec que només els militants de cada partit (i aquells que tenen tendència a confondre política i fe) voten amb un convenciment fort; la resta de mortals tria la papereta segons percepcions, impulsos i dèries que tenen poc de racional, per això és ben sabut que també hi ha qui vota sempre en contra dels seus interessos. D’altra banda, els programes electorals no se’ls llegeix ningú (a vegades ni el mateix candidat que el defensa) i això té alguna cosa de justícia poètica: massa sovint els programes són elaborats de qualsevol manera i ni les formacions amb llarga experiència de govern acostumen a aprofitar el dipòsit de coneixement que han acumulat per bastir propostes prou sòlides; sempre m’han fascinat i m’han indignat la frivolitat i la pressa amb què es redacten les mesures que, en teoria, han de servir per governar una determinada institució. Donem per fet que tot és metafòric (fraudulent des del punt de vista contractual), la qual cosa em recorda aquella dita suposadament cubana: “Nosotros hacemos ver que trabajamos y el gobierno simula que nos paga”.
El meu amic, ja dic, està molt amoïnat. Tenia clar que aquesta vegada l’abstenció era la millor via per expressar que no està d’acord amb aquells que havia votat anteriorment; volia fer saber que, tot i compartir uns principis i uns objectius, discrepa profundament de les maneres i les estratègies que han seguit els que marquen el compàs. L’abstenció –en una situació normal– també és una opinió, per bé que hi ha una abstenció estructural que no té res a veure amb el que comentem. Dit això, ara resulta que han saltat totes les alarmes: que si cal barrar el pas a la dreta reaccionària, que si és l’hora de demostrar que no ens arruguem, que si no es pot regalar la majoria a segons qui, que inhibir-se és una forma de dimitir de la responsabilitat, que si no votes no podràs queixar-te quan això pinti més negre del que ara pinta, que vivim en un moment del tot excepcional i no podem ser llepafils… Són els arguments que corren per aquests mons de Déu a dia d’avui, i tenen la seva possible consistència. El problema és que el meu amic pensa que allò urgent l’obliga a aparcar, un cop més, allò important, que és –segons el seu parer– fer arribar un avís molt clar a aquells que abans havien tingut el seu vot i la seva –moderada i provisional– confiança.
És una llàstima que el vot només pugui dir una cosa. Grandesa i misèria simplificadora de la democràcia, vet-ho aquí. En aquest context, sorgeix el vell debat sobre el vot útil. No deixa de ser una manera de plantejar el vot amb una aparent vocació racional, una actitud que ara sembla una mica marciana, atesa la densitat emocional que vivim i que ens deixa a tots a mercè dels sentiments i de tot el que els envolta. Podria ser d’una altra manera amb el clima polític que tenim? Quan se sincera, el meu amic admet obertament que la seva hipotètica abstenció té molt de cop calent, té massa de gratificació privada, té un excés de curt termini… Potser el meu amic encara pensa que la promesa de la política exigeix que se’ns tracti com a adults, fins i tot en els moments en què les circumstàncies adverses podrien disculpar tantes coses i justificar tantes errades.
Què volem quan votem? Que guanyin els nostres, diran molts. Que perdin els altres, es pot afegir. Que tal o qual pacte sigui possible o impossible. El vot és la gran eina per fer caure governs, segons el vell adagi liberal, cosa del tot certa, però incompleta a la llum d’unes societats tan encerclades de complexitat que els simplificadors populistes sembla que han descobert la sopa d’all. Steve Bannon, exassessor de Donald Trump i apòstol del nou populisme de dreta, explica això en una entrevista de Daniel Verdú a El País: “I cregui’m, si em deixa triar entre el fet que em governi alguna de les primeres 100 persones que apareguin en un míting de Vox a Espanya o un dels 100 polítics de més nivell, em quedo amb els primers. Tindrà un país gestionat de forma més correcta, eficient i per gent que entén la naturalesa humana. Aquests són els famosos deplorables de Trump”. L’adulació de les masses és el primer manament del populista, com ha analitzat molt bé Ferran Sáez Mateu.
A vegades, el vot és només un testimoni. No parlo ara dels partits testimonials, que tenen una parròquia petita i fidel. Em refereixo al valor que té superar la irritació, el desengany i el fatalisme per anar fins al teu col·legi electoral justament quan tantes coses conviden a no fer-ho. El meu amic potencial abstencionista hauria de fer memòria: ell diu que la democràcia sempre ens deixa insatisfets.