29 mar 2019 Els ninots de Josemari
La política pot costar una mica de comprendre o pot ser senzillament esotèrica. El mític doctor Jiménez del Oso, el de la nostra infància televisiva, hauria de ressuscitar, tindria molta feina. Albert Rivera jura i perjura que no pactarà amb el PSOE tot i les picades d’ullet dels socialistes vers el partit de color taronja, la qual cosa és paradoxal si es té en compte que l’acord preferit pel Madrid de les elits –ens arriba per diverses fonts– seria precisament aquest.
El pacte més anhelat per l’establishment espanyol és, alhora, l’opció que nega amb més insistència el líder que volia ser Adolfo Suárez (un altre dia volia ser Renzi i un altre dia també volia ser Macron) i –finalment– ha acabat competint amb Casado i Abascal per la cantonada de la dreta dura, amb la qual cosa ha regalat tot el centre al PSOE, una estratègia que, en el millor dels casos, el portaria a ser ministre d’Exteriors, com ha ironitzat el líder del PP.
A les facultats de Polítiques s’estudiarà en el futur l’estranya manera com Rivera oblida que volia construir una opció teòricament de centre i com, fent cas dels cants de sirena de José María Aznar i la FAES, s’ho va jugar tot a substituir el PP. Sense comptar que Vox sorgiria des de les catacumbes del ressentiment i sense veure venir que el padrí Josemari, amb l’altra mà, donava corda a un altre ninot que se li assembla molt, un cop va sortir d’escena Rajoy. Ara, Casado i Rivera, els dos ninotets d’Aznar, s’estan mossegant per veure qui queda primer en una paradeta on Abascal –fill putatiu del PP– ofereix el producte original i sense filtrar.
Algú podria pensar que Rivera ens està aixecant la camisa i prepara una jugada mestra: negar obsessivament un pacte amb Sánchez durant la campanya (per poder pescar entre votants populars i seduïts pels ultres) i, després, arribada l’hora de la veritat, vendre la necessitat de garantir l’estabilitat i la governabilitat amb uns socialistes que, al seu torn, serien salvats de caure a les mans pèrfides de Podem i els independentistes catalans; aquí Rivera podria posar-se la disfressa de gran estadista i fonamentar el seu gir a partir del patriotisme. La versió més salvatge d’aquest escenari hipotètic diu que els poders fàctics podrien forçar l’entesa PSOE-Cs a partir de sacrificar Rivera i entronitzar Arrimadas. Seria un pas al costat, amb alguna sortida estimable per al de la Garriga.
Tenim escrit que el pacte més cobejat a la capital d’Espanya és també el pacte que complicaria més les coses a Catalunya, no només als independentistes. El PSOE hauria de fer concessions a Cs en l’agenda catalana, i això suposaria una mirada restrictiva de l’autogovern, extrem que posaria el PSC contra la paret. Aquesta possible pinça PSOE-Cs és el que més s’assemblaria a la mort suau de la granota dins de l’aigua que bull.