13 set 2019 Aules i mutacions

Suposo que fer de mestre mai no ha estat fàcil. Mestre de minyons, com en deien antigament, denominació que m’encanta. Em sembla que sempre serà poca –encara que sigui molta– l’empatia de mares i pares amb la ­tasca dels docents, a qui –des de fa algunes dècades– es demana –sovint de manera tàcita– que siguin una mena de superherois disposats a educar les criatures en tot i més; també en allò essencial que els infants han d’aprendre a casa. Les noves generacions de pares –perdoneu la generalització ­injusta– tenen una mena de relació amb els fills que no sempre ajuda el mestre a desenvolupar el seu paper. Sé que la cosa és polèmica i que ­tampoc hem d’exagerar, però és un fet que la jerarquia del professor ha estat progressivament erosionada per l’esperit dels temps, dins dels quals pesa molt la particular consideració que molts progenitors tenen del que ha de passar a les aules. A més quantitat de nens sobreprotegits, més mestres abocats a situacions kafkianes, d’aquelles que cremen.
 
Són aquestes algunes reflexions de començament de curs, mentre veiem que la complexitat del món contemporani costa cada dia més de ser interpretada dins les escoles. Davant del desconcert que provoquen molts fenòmens nous de la nostra existència com a gent del segle XXI, hi ha un ­discurs que demana, proposa i enalteix que les aules es reinventin de dalt a baix per veure si es pot encalçar el canvi incessant (a velocitat vertigi­nosa) del món que ens envolta. És un discurs que té influència creixent i que m’interessa, però davant del qual no puc evitar un lleuger però per­sistent escepticisme. Des del respecte a totes les iniciatives, desconfio de grans reinvencions didàctiques que tenen com a preocupació central que l’acte educatiu sembli tota una altra cosa, que els alumnes potser se sentin en un lloc que no recordi el que és un espai on, poc o molt, cal vèncer la tendència humana i natural a la como­ditat, i on cal assumir una batalla amb els límits propis per aprendre i ser ­autònoms.
 

Em fan por determinades eufòries que donen per fet que hem d’inventar una nova espècie d’alumne

 
Escric aquest paper amb cautela, perquè el gremi dels pedagogs podria saltar automàticament a replicar-me que sóc un nostàlgic i un immobilista i no sé què més. Res més lluny de la meva intenció que fer un cant aquí a una escola suposadament rígida, autosatisfeta i incapaç d’evolucionar; com a exnen alumne d’una escola que aplicava la pedagogia activa durant els complicats anys setanta, valoro molt la creativitat dels mestres i l’aposta per revisar sense manies els mètodes. Ara, em fan por determinades eufò­ries que donen per fet que hem d’inventar una nova espècie d’alumne i, per tant, una nova espècie de ciutadà. O que, sense voler-ho, alimenten allò menys positiu d’unes mutacions so­cials que, en alguns casos, exigeixen una posició –modesta però decidida– de resistència cultural. No caldria.