15 oct 2019 Després de la indignació
La indignació de l’independentisme per la sentència del Suprem (amb el suport mesurat però ferm d’altres entorns, com els grans sindicats) és intensa i, tard o d’hora, s’haurà de transformar en una altra cosa. No serà fàcil.
Malgrat que la protesta uneix totes les famílies del sobiranisme, és evident que no hi ha criteris clars i concertats sobre el camí que s’ha de fer quan passin les jornades dedicades a denunciar la judicialització del conflicte.
Explorar els límits de la protesta fa més mal a la Generalitat que als poders de l’Estat
L’impacte polític i moral que representen les penes dures contra els líders del procés reafirma la prevalença de la mirada emocional per sobre de qualsevol altra consideració, i això alimenta la nostàlgia per la política heroica que l’octubre del 2017 no va culminar però s’havia promès solemnement des de la cúpula independentista. Enmig d’això hi ha el Govern Torra, que es proclama solidari amb els manifestants i, alhora, ha de mantenir l’ordre públic, una doble vocació impossible de combinar. No es pot anar a missa i repicar sense desgastar les institucions a la velocitat de la llum. L’esquema Hong Kong no funciona si el president és so¬biranista. Cada cop que els Mossos d’Esquadra carreguen contra els independentistes, guanyen punts aquells que (disfressats de nova política) assenyalen ERC i JxCat com a traïdors, obviant la militància dels que són a la presó. Explorar els límits de la protesta per assajar una suposada desobediència fa més mal a la Generalitat que als poders de l’Estat.
Però l’antipolítica no és una temptació només d’alguns independentistes. La sentència del Suprem certifica l’aposta antipolítica del cor de l’Estat espanyol davant d’un problema històric que exigeix, pel cap baix, el coratge que alguns van demostrar durant la transició. Avui els dos milions de catalans que volen un Estat independent tenen menys motius que ahir per voler continuar formant part d’Espanya. Per això fa riure que Pedro Sánchez despatxi l’assumpte repetint que és només “un problema de convivència”, com si es tractés d’una batussa de barris. No es pot ser tan frívol quan es té tanta responsabilitat. La campanya del 10-N no hauria de convertir la crisi catalana en una caricatura.
Andreu Mas-Colell ha escrit al diari Ara un article en què proposa que es canalitzi la indignació que genera la sentència mitjançant noves eleccions al Parlament. És una manera intel·ligent d’intentar sortir del bucle i de transformar un escenari negatiu en positiu. Això sí que seria un momentum. Sempre que els partits independentistes aprofitessin per fixar el seu nou centre de gravetat, i sense por de parlar clar als votants.