15 nov 2019 Indiferència i llibertat
Què pensàvem quan tot allò passava? Fa pocs dies, els mitjans van parlar profusament del trentè aniversari de la caiguda del mur de Berlín i van predominar les evocacions nostàlgiques i les anàlisis més o menys profundes (també les oportunistes) sobre el futur de la democràcia, els camins del capitalisme i el que es va denominar “la fi de la història”. Ara, he trobat a faltar algun paper que fes referència al factor moral que va fer possible aquell mur de grans dimensions durant dècades: la indiferència.
Què pensàvem quan tot allò passava? Els que vam néixer en plena guerra freda vam créixer acostumats a l’existència de dues Alemanyes, separades per una frontera com la fortalesa d’un castell medieval. Aquelles parets tan altes i aquells fossats, aquells vigilants amb gossos, tot tenia un objectiu: evitar que els ciutadans de l’RDA poguessin fugir del règim totalitari en què havien de viure si us plau per força. El món habitual de la meva infància i joventut, un panorama que havia generat una enorme indiferència. El món era com era, i semblava que res no canviaria. No hi pensàvem gaire, quan teníem divuit anys, en els alemanys que s’arriscaven a ser abatuts pels trets de la policia si saltaven el Mur, farts de suportar aquell paradís . Érem, en general, indiferents a tots aquells europeus que havien quedat a l’altra banda del teló d’acer. Com la majoria de francesos, anglesos, alemanys i altres van ser indiferents sempre al fet que Espanya fos governada per un dictador.
No hi pensàvem gaire en aquells europeus que havien quedat a l’altra banda del teló d’acer
Les imatges de la gent anònima carregant-se el mur de Berlín a cops de mall van produir alegria i fins i tot eufòria al nostre país, però era un sentiment incoherent amb l’espessa indiferència fatalista amb la qual havíem acceptat aquell mapa gris. Després de la sorpresa va venir la celebració però, en realitat, no teníem dret a celebrar res, perquè col·lectivament –i llevat d’excepcions nobles– no havíem fet res per tal que els alemanys de l’Est (i els txecs, i els polonesos, etcètera) poguessin tenir una altra vida, lluny d’aquell poder que controlava fins als detalls més petits de l’existència.
Hem construït un relat de la caiguda del Mur on predomina la sorpresa davant de l’imprevist, una peripècia que no havia considerat cap expert i que no figurava en cap carpeta dels serveis d’intel·ligència de l’època. Hi ha un nexe evident entre la nostra indiferència i la sorpresa general que va causar la història desbocada i sense pautes. Pensem-hi: les indiferències d’avui seran potser les llibertats de demà.