26 nov 2019 Autolesió de la ròtula
«Aquesta porta taronja que alguns volen obrir a can PSC va en sentit contrari al signe dels mesos que ens esperen»
Una de les declaracions polítiques més lúcides fetes pels líders independentistes des de la presó va sortir de la boca de Jordi Cuixart quan, el passat mes de setembre, va advertir que “qui es pensi que hi haurà solució sense el PSC, que governa a l’Hospitalet, Santa Coloma i bona part del Baix Llobregat, s’equivoca”.
El president d’Òmnium Cultural, en una entrevista concedida al diari Ara, va afegir que “nosaltres considerem el PSC entre els actors per a la construcció nacional”. Van ser paraules intel·ligents i valentes d’una persona que té tota l’autoritat per dir-les, i parteixen d’un realisme contundent: el PSC, a diferència del PP i Cs, és una organització que forma part de la centralitat del país, amb milers de militants i simpatitzants arrelats al dia a dia, que ha contribuït de manera protagonista a la vida política municipal, comarcal i nacional des dels començaments de la transició. Cuixart, que defuig els càlculs partidistes, va insistir en el valor d’una de les potes de la Catalunya real, tan necessària com ho és l’independentisme, que mou dos milions de persones.
El fet que els socialistes catalans abonessin el 155, al costat dels populars i dels de Rivera, va ser molt traumàtic, perquè la tradició del PSC és la de l’antifranquisme i la del catalanisme. Tothom coneix socialistes catalans que van avergonyir-se per l’aplicació del 155, i alguns quadres i militants van plegar del partit, enutjats i desfibrats, perquè pensaven que aquella decisió tacava el projecte en el qual havien cregut. Però més enllà del lamentable 155, és un error conceptual i estratègic que l’independentisme consideri que el PSC és un clònic del PP i de Cs, perquè no ho és, com advertia l’amic Cuixart des de la seva cel·la a Lledoners. Ara, però, ens arriben indicis d’alguns moviments inquietants dins del PSC, uns moviments que semblen voler desmentir Cuixart.
Algunes de les ponències que es debatran al proper Congrés del PSC suggereixen una inexplicable victòria pòstuma d’Albert Rivera sobre les posicions habituals dels socialistes catalans, sobretot pel que fa a la immersió lingüística escolar i al paper de TV3. És paradoxal i és xocant, encara que ho presentin amb arguments més o menys “tècnics” i esmentant el conseller republicà Bargalló, per si cola.
Per què ara, justament, el socialisme català abraça algunes de les tesis més dures de batalla de Cs, per bé que ho fa amb sordina i com de passada? Quin reputat spin doctor ha venut a Iceta que la millor manera de recuperar els votants que el 21 de desembre del 2017 van fer confiança a Arrimadas és adherir-se al que ella repeteix incansablement? No hi ha ningú al PSC que hagi pres nota del fet que la majoria de votants de Cs a les darreres generals han fugit cap a Vox i el PP, no pas cap al PSOE?
El PSC, ho tenim escrit, és una ròtula imprescindible de la política i de la societat catalanes. Només cal imaginar què passaria si el seu lloc l’ocupés Cs, amb la seva agenda de destrucció sistemàtica de tots els consensos catalanistes bàsics, també compartits des de sempre pels comuns i pels sectors provinents de l’antic PSUC. Per això és molt preocupant que aquesta ròtula s’autolesioni de manera absurda amb l’adopció d’una part del discurs de Cs, i que ho faci abans de les properes eleccions al Parlament, que donaran pas a un escenari nou on caldrà refer consensos en comptes de dinamitar-los.
Repeteixo: s’ho ha pensat bé, tot això, Iceta, que és un tipus intel·ligent? Hi ha tacticismes que resulten letals. Una cosa és que Pepe Zaragoza es dediqui a emetre via Twitter missatges agressius contra l’independentisme i, una altra, molt diferent, és blanquejar les demagògies lerrouxistes del partit que més ha enverinat la convivència a Catalunya, des de molt abans del procés.
Aquesta porta taronja que alguns volen obrir a can PSC va en sentit contrari al signe dels mesos que ens esperen, quan caldrà tenir molta cintura i flexibilitat. Per això és encara més marcià que es tiri per aquest camí. El president Montilla, en canvi, aposta sàviament per rebaixar la tensió i per contribuir a fer possible una nova etapa, per això ha visitat recentment els dirigents independentistes que són a la presó de Lledoners. És aquest, el de Montilla i els gestos amb sentit de país, el PSC fidel a la seva funció de ròtula indispensable, i no pas una organització que flirtegi de manera irresponsable amb discursos que atempten contra la cohesió social i nacional. Miquel Iceta i Meritxell Batet ho saben perfectament.
Al costat de les referències revisionistes a la immersió escolar i a TV3, el PSC reivindica, també en les noves ponències, que Catalunya “és una nació”. No és notícia, mai ha deixat de fer-ho, sortosament. Per què aquest subratllat sobre una posició que no és pas nova en el PSC? Som davant d’un exercici d’equilibrisme compensatori per evitar perdre votants per l’altre cantó? El pal i la pastanaga? Com ha notat la col·lega Neus Tomàs, “al PSC cap president ni cap primer secretari no ha qüestionat mai que Catalunya és una nació i que Espanya és un Estat plurinacional”.
El problema, en aquest apartat, només el té el PSOE, no el socialisme català. El socialisme espanyol no gosa dir que Catalunya és una nació (a vegades, ni gosa fer servir el terme constitucional de “nacionalitat”) perquè un dels seus drames és haver assumit el marc de la dreta en la qüestió territorial i nacional, error monumental que fa del PSOE una opció fràgil, insegura i a mercè de la caverna espanyolista més tronada.
Si et dispares a la ròtula, no podràs caminar. És de sentit comú. Iceta hauria de canviar d’assessors immediatament. Pel bé del seu partit i, sobretot, pel bé del conjunt del país.