24 des 2019 La mala maror
«La mala maror de la rereguarda de l’independentisme és un problema que ve de lluny. Des d’abans del procés»
No s’han de confondre les xarxes socials amb la vida, però la vida també són les xarxes socials. Fa poc, un debat absurd a Twitter sobre qui és o qui no és català m’ha fet pensar en la quantitat d’energies que perdem a causa de la mala maror.
El món independentista -igual que el món catalanista abans- tendeix a perdre el temps en algunes polèmiques que no serveixen per avançar, només són munició útil per aquells que volen caricaturitzar un moviment democràtic. Si volem parlar d’identitats, fem-ho amb voluntat de rigor, sense tòpics i sense llançar-nos els trastos pel cap. Ja sé que les xarxes socials s’assemblen més a la barra d’un bar que a un seminari de doctorat, tot això és obvi. Però hem d’evitar la multiplicació digital de la mala maror. Com?
D’entrada, podríem intentar no fer més grans aquestes tempestes de cridòria que barregen fal·làcies, ocurrències i consignes amb arguments més o menys sòlids. Caldria no caure en el parany de l’indocumentat, del provocador o del ximple amb afany de protagonisme. Qui s’embolica amb plantejaments tòxics (també quan emanen de les “bones intencions”) acaba infectat sense voler-ho. El silenci, moltes vegades, és la millor barrera.
Continuem amb aquest cas: què ens aporta parlar ara -i menys de manera crispada- de qui és i no és català. No té cap sentit.
Potser és millor parlar de què representa la catalanitat avui, i de quina manera es va redefinint, d’acord amb els canvis profunds en tots els àmbits. L’assumpte de la identitat travessa la majoria de debats polítics, socials, econòmics i culturals dels nostres temps, a escala global. En parlen totes les societats desenvolupades. Els catalans seríem estranys si no participéssim d’aquesta tendència, que ocupa l’acadèmia i els mitjans. A més, el procés també ha posat el focus damunt aquesta categoria. Però hem de ser prou intel·ligents per debatre sobre la identitat de manera molt diferent de com ho van fer els nostres avis i pares. De manera molt diferent també a com ho fan els autoproclamats vigilants del procés, que repeteixen frases de Raimon Galí com si haguessin descobert la sopa d’all.
Fora d’aquest xivarri en concret, la mala maror entre la gent que vol la independència també s’ha disparat -paradoxalment- arran d’una bona notícia, com és la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que reconeix la immunitat que tenia Oriol Junqueras en ser escollit eurodiputat. El nou episodi, que ha anat seguit del reconeixement com eurodiputats de ple dret de Carles Puigdemont i Toni Comín, ha omplert Twitter de referències directes o indirectes a la feina d’uns i altres advocats, també sobre l’eficàcia d’unes o altres estratègies. Novament, la picabaralla (amb retrets i desqualificacions) entre sectors d’ERC i de JxCat transforma l’espai del sobiranisme en un clos irrespirable, on també fan la pixadeta els ressentits habituals, que neguen el coratge de les persones que són a la presó i a l’exili mentre van fent llistes de “traïdors”.
La mala maror de la rereguarda de l’independentisme és un problema que ve de lluny. Des d’abans del procés. Podríem dir -si ens posem estupends- que ve del dia remot en què es va trencar aquella Solidaritat Catalana que l’any 1907 va guanyar les eleccions generals a Catalunya. Les antigues discòrdies dins del catalanisme són les presents desavinences del nou independentisme, amanides amb el record de tot el que va passar -portes endins- l’octubre del 2017, quan els personalismes, els tacticismes, els càlculs partidistes i el vertigen van crear un marc de decisions forçosament agònic i equívoc.
La fragilitat del moment demana contenir la mala maror, sobretot ara que l’Estat espanyol ha rebut una forta plantofada de la UE mentre Madrid viu pendent de si hi ha llum verda per a un nou govern. Però tenim signes de tot el contrari, i les picabaralles s’intensificaran a mesura que ens apropen a les eleccions catalanes. Políticament, aniria bé que els líders de cada casa s’adonessin que la mala maror ens afebleix, ens consumeix i no ens deixa pensar. Tampoc cal fingir una unitat inexistent, n’hi ha prou de frenar les ganes constants de destruir aquell que ha estat o és soci. Perquè ens acabarem avorrint i perdent amb tanta petita misèria. Que passeu bones festes!