08 gen 2020 O segona transició o res

Llegeixo i escolto aquests dies molta gent que pronostica que el Govern de coalició PSOE-Unides Podem no durarà. Uns ho diuen perquè desitgen que així sigui i d’altres perquè temen que la nau no resisteixi, en vista dels embats de certa premsa de Madrid i de les tres dretes al teatre parlamentari. Fins i tot molts votants dels partits que conformen el nou bloc governamental creuen que tot això és una il·lusió efímera, que saltarà a trossos a la primera de canvi. La crispació hiperbòlica de les dretes no és una cosa nova, els que tenim certa edat recordem altres etapes en què el PP, sobretot amb José María Aznar, es va dedicar a la política del misto. El que és nou és el tipus de govern que la dreta prova de fer caure i el context, marcat per la crisi catalana, la pèrdua de cre­dibilitat de diverses institucions, la desaparició d’ETA i l’auge de la ultradreta, que per primera vegada des del 1977 disposa d’escons al Congrés dels Diputats.
 
Soc optimista: he apostat amb diversos amics que el gabinet Sánchez-Iglesias completarà la legislatura. Per què penso que som davant un nou executiu que gaudirà de més estabilitat i solidesa del que pretenen els seus adversaris? En primer lloc, perquè Sánchez i Iglesias són cons­cients que gestionen un capital d’expec­tatives tan sensible que el fracàs del seu projecte es carregaria les seves respectives organitzacions, a més de carregar-se’ls a ells mateixos. I, en segon lloc, perquè l’amenaça d’una refundació reaccionària i excloent de la democràcia espanyola –de tall il·liberal– converteix el PSOE i Unides Podem en els instruments bàsics de de­fensa d’un sistema de drets i llibertats que connecta amb la millor cara de la transició, que també va tenir les seves zones fosques i les seves àrees radioactives. El repte transcendeix els legítims interessos par­tidistes.
 

Cal posar en net, amb fets i no amb bones intencions, “una altra manera de fer Espanya”

 
Amb aquest panorama, arribo a una modesta conclusió: si el Govern de Sánchez no es planteja com l’impulsor d’una segona transició, no podrà resistir. És a dir, si aquest Executiu es limita a proposar algunes polítiques progressistes mentre prova de contenir els cops de la dreta amb bona cara, això no durarà gens ni mica. O l’etapa que inaugurem és una veritable segona transició o el tàndem Sánchez-Iglesias perdrà la batalla del relat. A què anomeno una segona transició? Al que durant tants anys ha estat l’assignatura pendent del PSOE, això és, un projecte alternatiu al marc hegemònic de la dreta espanyola i no únicament en el capítol territorial-nacional, encara que sense aquesta part les altres no encaixaran ni funcionaran.
 
Govern, relat i projecte. Les dretes tenen relat i projecte, al dictat de Vox, que és el partit que adapta i emet de forma més crua les receptes dels laboratoris de la FAES. Quins consensos bàsics estan al centre de l’aliança de PSOE, Unides Podem, PNB, ERC i la resta de partits que han fet possible la investidura de Sánchez? Aquests element són el punt de partida d’alguna cosa que ha de ser més que un programa de govern. Seria posar en net, amb fets i no amb bones intencions, allò que fa uns anys es podia haver dit “una altra manera de fer Espanya”. Massa ingenu per a un país que va fer la seva primera transició sota la vi­gilància dels militars i sumant debilitats? Em sembla molt més ingenu pensar que pots sobreviure governant quatre anys a la defensiva i sense haver aconseguit traslladar una proposta nova a la ciutadania.
 
La segona transició només podrà desenvolupar-se si s’encarrila seriosament la ­solució del conflicte català, i la crisi cata­lana deixarà de ser-ho només si apareix un projecte d’Espanya que no estigui segrestat pel marc ideològic de les dretes. La premissa és clara, encara que els socialistes no ho diran en veu alta: l’autonomisme del ­cafè per a tothom és una recepta inservible per donar resposta a això que no té res a veure amb la descentralització i que anomenem reconeixement. La taula de diàleg sobre Catalunya hauria d’assumir aquesta evidència com a eix de qualsevol diag­nòstic inicial, per evitar que el debat clàssic sobre competències i recursos oculti i desfiguri de quina cosa estem parlant quan l’elefant d’un referèndum d’autodeter­minació és al centre de l’habitació. En termes tècnics, el que desfarà el nus serà trencar el tabú. Si això no passa, Casado, Abascal i Arrimadas guanyaran la partida. La paradoxa és que tot això ha de passar per les mans de Sánchez, un home que ha canviat d’opinió com qui canvia de corbata, tant que desconeixem si té cap convicció al respecte. Potser el que apareix com un gran problema sigui, finalment, un avantatge. Veurem.
 
Les imatges recents del Congrés dels Diputats evoquen estampes d’altres èpoques, com han escrit alguns col·legues. Davant una oposició disposada a inundar-nos amb tones de mentides, estratagemes judicials i amenaces, no queda més remei que prendre el camí de la cirurgia i oblidar-se de la cosmètica, que seria el consell dels mateixos que somiaven amb un govern de PSOE i Cs. Sense bisturí no hi haurà governabilitat ni segona transició. Ni res.