05 feb 2020 El sebastianisme indepe que ve

«Hi ha qui té la necessitat de tornar a sentir aquella il·lusió anterior a la ‘DUI fake’ i el 155, que els prometi creure, altre cop, en la independència inexorable»
 
La propera campanya electoral catalana es produirà en un clima de màxima confrontació entre els partits independentistes. Sort n’hi haurà si no es treuen els ulls. La mala maror costarà de dissimular en mítings i debats. Esperem que imperi el sentit comú i tothom reprimeixi el que podria ser un festival de retrets, insídies i desqualificacions. La manera com arriben al final de legislatura els dos socis en el Govern palesa la degradació profunda de la confiança entre aquells que tenien la missió d’acreditar l’independentisme en el front institucional. Tant és així que resulta irònic que alguns parlin de refer les relacions entre JxCat i ERC pensant en el futur. Si no se suporten!
 
En fi, les coses estan com estan. La suma de ressentiments acumulats, disparitats estratègiques, manca de sintonia personal i lluita per l’hegemonia han convertit la batalla de republicans i postconvergents (o puigdemontistes, com li vulgueu dir) en el sainet dels propers mesos, per davant d’altres assumptes com la taula de diàleg entre governs, la situació dels presos, el recorregut judicial dels exiliats o el debat sobre com aprofitar millor les lliçons d’octubre del 2017. Tot això passa a un segon terme.
 
Aquest quadre de colors tèrbols projecta una imatge pèssima dels dos partits implicats i dels seus dirigents, encara que les parròquies concernides salvin els seus respectius líders. El fet és que l’independentisme polític té, ara per ara, un problema de credibilitat que no es pot desvincular d’aquest combat incessant entre uns socis que semblen enemics irreconciliables. De cara a l’electorat sensible al sobiranisme això és molt rellevant, tot i que les militàncies de cada espai dissimulen l’impacte del drama entre les bases del moviment. El cansament de l’elector davant d’aquest teatre és una porta d’entrada del discurs demagògic antipartits. Aquest és un relat alternatiu que es presenta com a pur i que cavalca damunt del populisme, de l’oportunisme i de la moralina. Els partits indepes no se’n surten, ara cal deixar fer a uns nous actors, diuen.
 
La pugna caïnita té beneficiaris. El pim-pam-pum de JxCat i ERC fabrica vots per a la CUP i també per a possibles noves ofertes electorals que (celebrin primàries o no) es presentaran com “la veu del poble” que ha estat “traïda” per aquells que són al Govern. La pulsió antipartits serà considerable durant tota la llarga campanya i precampanya, i no descarteu que l’ANC de Paluzie -com ha fet ja altres vegades- faci costat a alguna d’aquestes noves opcions. És molt temptador, massa.
 
Què han detectat els que volen muntar la seva plataforma independentista per entrar al Parlament? La necessitat que té la gent de tornar a sentir aquella il·lusió anterior a la DUI fake i a l’aplicació del 155. Una il·lusió que els prometi creure, altre cop, en la independència inexorable, que els recordi que “voler és poder” i que “ho tenim a tocar”. La tesi dels venedors d’aquesta il·lusió recautxutada passarà -amb més o menys elegància- per una reivindicació intel·lectualitzada del clàssic “pit i collons”, la qual cosa els obligarà a criticar -de forma directa o indirecta- els presos i els exiliats. Els activistes mediàtics d’aquests entorns ja ho fan sempre que poden, a vegades amb tanta passió que reben l’aplaudiment entusiasta de l’unionisme més bel·licós.
 
Fa segles, els portuguesos -molt d’ells- van abraçar un messianisme polític basat en la figura del rei Sebastià I, que va ser derrotat i mort a la batalla de Kasr al-Kabir, el 4 d’agost del 1578. Segons el mite, el jove monarca havia de tornar un dia d’entre els morts -o potser no havia traspassat de debò- per resoldre de manera miraculosa la vida de la nació, abatuda i incapaç de plantar cara als seus enemics. El sebastianisme, que en algunes versions prometia un nou imperi, era un pensament màgic davant d’una realitat nefasta que generava frustració i fatalisme. L’independentisme català és a cinc minuts d’elaborar el seu sebastianisme, hi ha un cert públic predisposat per a la cosa.
 
Recordeu que, a les eleccions al Parlament de novembre del 2010, la coalició Solidaritat Catalana per la Independència va aconseguir quatre diputats, amb Joan Laporta com a cap de llista. L’expresident del Barça va semblar, durant un període efervescent, el Sebastià de Catalunya, el salvador providencial que, sense la màcula dels polítics professionals, podria liderar la causa de la secessió; la llista de Sebastians de l’estelada pot incloure també el doctor Joan Carretero, que va tenir el seu moment de glòria. Avui, alguns altres aspiren a representar aquest paper que, es vulgui o no, connecta amb una franja -potser petita però ben real- d’electors. Qui sap si un grup de quatre o tres diputats tindrà la clau d’una possible majoria a la Cambra catalana?
 
Els portuguesos van aconseguir la seva independència, entre altres motius perquè els exèrcits castellans van haver de triar si feien la guerra contra ells o contra els catalans. Un cop alliberats, no els va caldre tenir fe en el retorn de Sebastià I, i aquesta llegenda va quedar com un element cultural singular, d’una identitat tant propera com desconeguda. El sebastianisme indepe és, en canvi, un fenomen que està en l’ambient i es nota. Veurem -no en dubto pas- com alguna figura nova o seminova apareix amb aquesta disfressa, i promet que serà fidel al mandat del Primer d’Octubre per damunt de totes les coses. Però també podria ser -i ho escric després d’escoltar-lo a la comissió parlamentària del 155- que el nou Sebastià de Catalunya fos Carles Puigdemont en comptes de Jordi Graupera, el president exiliat que planta cara a l’Estat espanyol i que un dia ha de tornar (es diu) per treure’ns de l’atzucac.