10 feb 2020 Tirar-se el PSC pel cap
Ha començat, de facto, la campanya electoral catalana. No sols perquè JxCat va fer dissabte un gran acte a El Born Centre de Cultura i Memòria, on va criticar durament els seus socis d’ERC. També perquè totes les declaracions dels dirigents catalans tenen la música de les urnes. En aquest sentit, es detecta, sobretot a les xarxes socials, un assumpte que tindrà gran protagonisme en la pugna entre partits independentistes: la possibilitat de pactar amb el PSC per tenir el futur govern.
A JxCat i ERC encara pesa el relat que promet una política heroica, la que es va estavellar el 2017
Els de Puigdemont acusen els de Junqueras d’estar preparant un nou tripartit, mentre que els republicans repliquen que JxCat ha pactat amb el PSC a la Diputació de Barcelona i alguns Ajuntaments en contra d’ERC, i que, per tant, també podrien fer-ho a la Generalitat. La cosa es va repetint en tuits de diversos càrrecs. Quin sentit té que els independentistes fonamentin la seva “credibilitat” en el fet d’excloure solemnement els pactes amb un partit que creixerà a les urnes, segons el sondeig que ahir va publicar La Vanguardia ? La resposta deu tenir relació amb el 155, abonat pels socialistes al seu dia, decisió que encara crema. Però la paradoxa és evident: s’accepta una taula de diàleg que neix del fet que hi ha un socialista a la Moncloa, però no es vol saber res dels seus homòlegs catalans.
Per què un votant independentista ha de veure com a normal que ERC faciliti que Sánchez formi govern alhora que ha de considerar improcedent que els republicans facin tractes amb els socialistes per poder governar Catalunya? Per què un votant independentista ha de comprendre un acord entre JxCat i el PSC per governar la Diputació de Barcelona i ha de desaprovar que els puigdemontistes tinguin en compte els d’Iceta per assegurar una etapa estable a la Generalitat? L’enquesta que hem esmentat ens diu que els partits que més creixen són ERC i el PSC, sense que JxCat s’enfonsi tot i retrocedir. Per tant, queda clar que la centralitat passa pels independentistes i pels socialistes, una realitat que les dues últimes generals han certificat. Agradi o no, ni els socialistes poden prescindir avui dels independentistes ni aquests poden fer-ho dels socialistes. A més, la política de blocs ha produït un resultat tan escàs durant la legislatura catalana que ara tanquem que és raonable imaginar nous escenaris. Els fets són tossuts: els pressupostos de la Generalitat no es podrien aprovar sense els comuns, amb rebot obligat a l’Ajuntament barceloní, on el PSC cogoverna.
Tirar-se el PSC pel cap demostra que a JxCat i a ERC encara pesa el relat que promet una política heroica, la que va estimbar-se el 27 d’octubre del 2017. En el marc idealitzat de la política heroica, els independentistes avancen sols. Però aquesta il·lusió no té res a veure amb governar el dia a dia. Si baixem a peu d’obra, les coincidències de socialistes amb republicans i postconvergents (altra cosa serien els puigdemontistes) és notable. A més, per mantenir consensos bàsics, com els vinculats amb l’escola, la sanitat, els mitjans públics o els Mossos, el PSC és sempre indispensable.
Fa pocs dies, Marta Rovira, des de Ginebra, entrevistada per Jordi Basté, va afirmar això: “Algú es pensa que ERC, després d’aquestes eleccions, governarà amb Iceta? Un senyor que fa més de dos anys que no ha anat a veure els presos?”. Fer política –recordem-ho– obliga a la revisió permanent de les pròpies posicions. Només els purs (testimonials) s’ho estalvien.