28 feb 2020 Escenes sota control
S’asseu a la taula i, aplicadament, es neteja les mans amb el líquid d’una ampolleta de plàstic que ha tret de la bossa; ho fa com si pogués veure amb supervisió de Superman tots els virus que –se suposa– amenacen la seva i la nostra existència. Els comensals de les taules del costat observen l’home que pren precaucions amb una barreja d’admiració, burla i curiositat. Una parella, que ha quedat xocada per l’exercici metòdic d’higiene del veí, comenta alguna cosa en veu baixa i, tot seguit, la dona s’aixeca i va cap el lavabo, d’on torna al cap d’uns minuts eixugant-se les mans amb un mocador de paper. En una altra taula, dos paios amb aspecte d’oficinista que comparteixen una amanida perden la gana de cop, i aparten el plat amb cara de fàstic, mentre esperen els segons. A la barra, una noia ha demanat una tapa i una canya, i abans de començar a menjar neteja la forquilla petita amb una tovalloleta humida. L’encarregat del negoci fa dos esternuts seguits mentre cobra la consumició de tres clients; els que són més a prop, fan un silenci dramàtic i posen cara de neguit. Algú diu: “Demà, dino a casa”.
A la perruqueria, tothom parla del coronavirus amb un punt de brometa fins que la Maria, que passa dels setanta anys, diu: “Ja n’hi ha prou”, i afegeix: “Les persones grans ho tenim molt malament”. El noi que fa d’aprenent no sap si riure o cagar-se de por, primer es pensa que la clienta veterana també se’n fot, de la malaltia, però immediatament s’adona que l’ambient ha canviat com de la nit al dia. La mestressa, amb molta habilitat per navegar moments complicats, emet dos renecs menestrals i explica una de les seves facècies sexuals. Canvi abrupte de tema. Tothom somriu, excepte la Maria. Al cap d’un quart d’hora, entra un client que, mentre es treu la jaqueta, explica que ha sentit no sé què del coronavirus “per la ràdio”. El clam dels presents és unànime: “Calli, calli, home!”.
A la perruqueria, tothom parla del coronavirus fins que se sent un “ja n’hi ha prou”
Està fent classe i, com cada primavera (i finals d’hivern), li ploren els ulls, no para de tossir i acompanya la lliçó de diversos esternuts de grau set en l’escala Cyrano. Les al·lèrgies el transformen en un ninot. L’espectacle és digne d’un zombi de telesèrie i els estudiants el contemplen amb incomoditat, solidaritat i compassió. “Vols un caramel?”, li pregunta un noi que seu a la segona fila. El professor, desfibrat, fa que no amb el cap. Beu una mica d’aigua. Des del fons de l’aula, un alumne fa la gracieta: “Aquest ja ha pillat el coronavirus”. El professor remuga: “Tant de bo!”.