02 abr 2020 El govern dels savis
Una de les coses que més m’agraden de les intervencions escrites i parlades del doctor Antoni Trilla és que mai cau en la trampa de suggerir que ell, des de la seva condició d’expert en salut pública, sap com fer front políticament a la crisi que ens ha caigut a sobre. Conscient del seu lloc i de l’abast dels seus missatges, aquest metge de primer nivell no vol contribuir a generar el mite –tan present aquests dies d’incertesa– d’un hipotètic govern dels savis, capaç de fer-ho millor que els polítics davant de la Covid-19. La majoria d’experts que són consultats pels mitjans mostren una actitud prudent semblant a la del doctor Trilla, tot i que hi ha algunes excepcions que –potser sense adonar-se’n i portats per la vehemència o pel protagonisme– tendeixen a crear grans expectatives i a presentar-se com a eventuals substituts d’aquells que exerceixen un càrrec gràcies al mandat de les urnes.
No és gens estrany que una situació insòlita que desborda els paràmetres de gestió ordinaris de governs i administracions públiques alimenti fàcilment la fantasia tecnocràtica que els experts resoldrien la situació que els polítics –tan desprestigiats, com ens indiquen totes les enquestes– han de torejar com poden, oscil·lant sovint entre la sobreactuació, l’alarmisme preventiu, la improvisació i l’aplicació incerta de la teoria del mal menor. Paga la pena deturar-nos en aquest concepte.
El triangle polítics-experts-societat civil és un tamboret coix i mal aprofitat
El mal menor és una dimensió purament política que els experts no acostumen a considerar, per una senzilla raó: ells s’ocupen d’una part específica de la realitat, de la seva parcel·la de saber, mentre que els polítics, quan prenen decisions, han de tenir una mirada panoràmica i polifacètica com és propi de qui ha rebut l’encàrrec de concretar la síntesi (el menys lesiva possible) dels interessos d’una societat que és plural, diversa i dinàmica. Si la crisi de la Covid-19 només tingués en compte la dimensió purament sanitària (la pròpia dels metges i investigadors), el repte polític seria relativament abastable, tot i ser enorme. El fet és que vivim una crisi d’un abast mai vist, que ho connecta tot amb tot, d’una manera que els governants es mouen en terra ignota, agafats de la mà dels que tenen el coneixement, els seus guies; és una crisi també econòmica, social, política, cultural i, fins i tot, moral, cal remarcar-ho. Per això la política –la que circula amb llums llargs– és més necessària que mai, i per això no té cap sentit que ens deixem portar per consignes populistes del tipus “més experts i menys polítics”. L’anhel de ser dirigits per tecnòcrates que saben sempre què han de fer és proporcional al desengany que provoquen els governants de torn.
El paper dels savis respecte dels polítics i viceversa l’ha resumit molt bé el professor Daniel Innerarity, del qual podem llegir –ara és bon moment– el llibre Una teoría de la democracia compleja: “La lògica dels polítics no és la lògica dels experts. I no tots els experts pensen el mateix. El polític ha d’escoltar les raons dels científics i actuar amb criteris d’oportunitat amb relació a la gent. La democràcia no és un sistema en què manen els experts, sinó que mana la gent per sobre dels experts. El que passa és que abans de donar una ordre, el governant escollit per la gent ha d’escoltar els experts”. Si tothom amb càrrec públic seguís aquests consells, potser ens estalviaríem alguns errors i ridículs. Dit això, i més enllà del nas de cada governant per adequar els temps a les decisions, cal admetre que, en aquest escenari, establir quin és el mal menor és més difícil que mai. La prova d’això és la controvèrsia que ha provocat la mesura d’ampliar el confinament i ordenar que s’aturin totes les activitats que no es consideren essencials. Des del punt de vista conceptual, el debat és obert, amb independència que molts coincideixin que una part de la polèmica prové de la manera com l’Executiu presidit per Sánchez ha tirat endavant la iniciativa, sense haver preparat les complicitats amb els actors econòmics i socials concernits.
Arran de tot això, penso en el paper que els polítics d’aquí –catalans, espanyols– acostumen a donar al coneixement i als experts quan es postulen. Un polític d’alt nivell, d’un partit de govern acreditat, em va explicar –fa uns anys– la manera maldestra amb què es redacten molts programes electorals. Aquest mateix dirigent em feia notar l’enorme frivolitat que representa que els partits no tinguin gaire en compte el saber d’aquells que han treballat a fons les diverses matèries que informen les polítiques. El fet que la majoria de votants no es llegeixi els programes no justifica aquesta inèrcia.
Desitjo que l’amic Daniel Innerarity encerti de ple el seu pronòstic quan indica que, arran d’aquesta crisi, “hi haurà una revalorització del coneixement”. De moment, el triangle polítics-experts-societat civil és, entre nosaltres, un tamboret coix i mal aprofitat, on seu una “societat superba” –l’expressió és del doctor Jaume Padrós– que no pensava haver d’enfrontar-se mai a un risc com aquest