21 abr 2020 Com un burro de sínia

Camino molt però no vaig enlloc.
 
Camino en cercles, cada dia, una hora llarga, al terrat de casa. L’espai de la meva aventura fa una mica més de setze metres quadrats, tot el món concentrat aquí. Soc com un burro de sínia, que dona voltes i més voltes, sempre veient el mateix paisatge escàs: els terrats de la vora, la paret del campanar, l’antena del veí del costat, el balcó de davant. Cada volta és la mateixa postal. Hi ha alguns matins que combino les voltes al terrat amb pujar vuit o deu vegades les escales a bon ritme.
 
Camino tan concentrat que, a vegades, perdo el món de vista i em sembla que ja soc a Sants. O a Kuala Lumpur.
 
Des de finals de la segona setmana del confinament forçós, quan es va veure que la pandèmia aniria per llarg, vaig decidir imitar el matxo que tenia el tiet Llorenç a la sínia del carrer Esbarjos, aquell tros de terra generosa que va resistir heroicament l’onada urbanitzadora dels anys setanta, però no la dels noranta. El matxo de l’oncle era una bèstia magnífica, mai es queixava, mai posava problemes, mai tenia ni un mal gest ni una mala paraula. Feia la seva feina amb una dedicació exemplar i una tècnica envejable: el seu caminar constant cap enlloc movia la roda que, al seu torn, feia que els catúfols –lligats a les cordes que anomenaven cinquenes– traguessin l’aigua del pou. Un mecanisme antic i d’eficàcia a bastament provada. L’animal va morir de vell i tota la família li va retre un sentit homenatge.
 
Com que visc en una casa antiga del barri vell de la ciutat puc fer servir el terrat comunitari per aquests menesters sense cap problema, cosa que, en canvi, tenen prohibida molts amics que viuen en pisos nous. Només som dos famílies a l’escala, i els altres són parents de la meva dona i no posen pegues. Com un rellotge, cada dia, a dos quarts de nou del matí, enfilo l’apassionant ruta circular, vestit de manera vagament esportiva i calçat com cal per al trajecte. A diferència del matxo, jo no trec aigua de cap pou, el meu moviment físic no afegeix res a l’economia mundial. Les meves voltes són absolutament improductives, feina de boig, que es deia abans. Camino per imperatiu mèdic.
 

Feia la seva feina amb una dedicació exemplar i una tècnica envejable: el seu caminar constant cap enlloc movia la roda que, al seu torn, feia que els catúfols traguessin l’aigua del pou”

 
Després de cinc dies fent el burro, precisament durant una estona en què l’avorriment em desfibrava, va aparèixer ella. La vaig veure, primer, d’esquitllentes: només una presència que treia el cap darrere de la cortina del balcó del quart pis de la casa del davant, el que està –si fa no fa– a la mateixa alçada del meu terrat. Una figura que semblava espiar-me. Vaig continuar caminant, fent veure que no m’havia adonat de res però, passats cinc minuts, vaig parar-me en sec davant del balcó, per enxampar-la. El resultat va ser un fracàs: no hi havia ningú.
 
L’endemà, com cada matí, vaig engegar l’app de comptar passos i vaig emprendre el camí pels confins brevíssims del terrat: primer, la paret blanca amb la canal de l’aigua; després, la part baixa que fa de balconada i dona al carrer; tot seguit, el cantó que em deixa veure les muntanyes fora vila, un horitzó de butxaca per respirar; a continuació, la paret escrostonada que havia acollit els galliners d’antany; i, finalment, la part sota teulada, la meta, amb la porta que dona a l’escala i els estenedors. I torna a començar, que no ha estat res.
 
I es va repetir la situació: ara la vaig poder veure més bé. Ella tornava a guaitar rere la cortina del balcó del quart pis de la casa del davant.
 
Aquesta vegada no se’n va anar. Cada cop que passava per davant del mur que feia de barana, podia veure-la. Primer, només mostrava mig rostre. Després d’una estona, va córrer les cortines i va aparèixer tota ella. S’estava immòbil, rere del vidre. Els seus ulls projectaven una gran curiositat. Era una nena, d’uns deu o dotze anys, no sabria precisar-ho. Encara no era una adolescent, o aquest era l’efecte que em produïa, sobretot pel vestit que portava, que tenia poc a veure amb la mena de robes que llueix habitualment la canalla. Era un vestit com de festa, un pèl passat de moda, gens pràctic –vaig suposar– per anar per casa; no cal que recordi que el confinament ha uniformat tothom amb xandalls, dessuadores, samarretes i altres robes a mig camí del gimnàs i del llit.
 

Es va repetir la situació: ara la vaig poder veure més bé. Ella tornava a guaitar rere la cortina del balcó del quart pis de la casa del davant”

 
Quan vaig acabar, encara hi era. Abans d’anar-me’n del terrat, li vaig dir “adeu” amb la mà i ella em va tornar la salutació. No la coneixia de res, però això no era pas estrany. Feia pocs anys que el vell veïnat havia estat substituït per noves persones, amb les quals no teníem cap relació. En un edifici proper, fins i tot hi van muntar un parell de pisos turístics.
 
Aquell vespre, les coses es van complicar. La meva germana em va trucar per avisar-me que el pare –89 anys– tenia molta febre i que el metge havia decidit enviar-lo a l’hospital. Des de la mort de la mare, havia anat afluixant el vincle amb el meu progenitor. A la residència on vivia, jo no hi anava mai. Ell no m’ho retreia, tenia massa orgull per fer-ho. La paradoxa descarnada era que ara, a causa del coronavirus, ni jo ni ningú estaria al seu costat, justament quan més ho necessitava.
 
La situació del meu pare em va deixar fora de joc. Havia portat prou bé el confinament fins llavors, però la molla interior em va saltar en saber que aquell home, amb el qual tenia una relació pèssima, potser enfilaria ja cap a la carretera de Vilafranca, segons la metàfora dels vells de la ciutat per referir-se a la mort. No em podia concentrar, vaig abandonar les rutines i les parets de casa em van caure, per primer cop, a sobre. També vaig deixar de fer el burro. Em vaig abandonar.
 
Sis dies després, el pare estava fora de perill. Segons va dir la meva germana que li havia dit el metge, “ha lluitat com un jove i ha vençut”. Vaig sortir del clot, vaig tornar a ser jo. I vaig pujar, novament, al terrat.
 

Després de tantes jornades de sofà i de llit, aclaparat per pensaments obscurs, emular el matxo de l’oncle Llorenç va ser un alliberament”

 
Després de tantes jornades de sofà i de llit, aclaparat per pensaments obscurs, emular el matxo de l’oncle Llorenç va ser un alliberament. La llibertat podia ser fer voltes i més voltes en cercle. Què més es pot demanar? I, enmig de les meves cavil·lacions, va tornar a aparèixer la nena. Somreia i anava acompanyada d’un gat de color de cafè amb llet. Havia sortit a fora i s’estava al balcó, fitant tot el que es movia, que era poca cosa, llevat d’un servidor. Ens vam saludar.
 
Quan portava mitja hora de recorregut, vaig aturar-me per beure aigua. Llavors, la nena em va fer una pregunta. No li calia cridar perquè el carrer, sense cotxes, era silenciós d’allò més:
–On vas, que camines tant?
–No ho sé. A vegades molt lluny, a vegades no arribo ni a la cantonada.
 
Vaig somriure i vaig continuar caminant. Quan vaig acabar, ens vam dir adeu. El gat va miolar. Cada dia, des de llavors, vaig gaudir de la companyia de la nena i el gat. Ella es deia Maria i l’animal es deia Fleki.
 
Quan les autoritats ens van deixar sortir, vam tenir molta pressa a prendre cerveses a les terrasses dels bars en companyia dels amics. Va ser una bogeria. Vaig deixar de caminar en mode sínia i vaig tornar a fer bicicleta. A poc a poc, vam refer la vida normal. I un dia, no sé com, vaig pensar en la nena del balcó. Mogut per la curiositat, vaig tornar al terrat, per veure si la veia, però res. Decidit a parlar amb la Maria i saber què feia, vaig sortir de casa per trucar el porter electrònic de l’immoble del davant. Al quart pis, ningú em va respondre, tampoc al tercer. Finalment, al segon, una veu em va informar:
 
–S’equivoca: no hi viu cap nena, aquí. Tots els pisos, menys el nostre, estan deshabitats des de fa molt de temps. I el nostre únic fill té trenta-dos anys i viu a Barcelona.