17 mai 2020 ‘Tardis piulastis’, president
El meu amic Xavier Orriols, músic i estudiós del folklore, fa servir sovint una llatinada macarrònica que va com un guant a la trajectòria presidencial de Quim Torra: tardis piulastis , expressió que vol dir que algú ha perdut l’ocasió de fer o de dir alguna cosa. L’home que en assumir el càrrec, fa dos anys, va proclamar ser un “president en custòdia” ha intentat exercir amb més efectivitat i perfil propi des de fa nou setmanes, arran de la crisi de la Covid-19, com si la pandèmia el motivés a creure’s, finalment, un paper que ell mateix va rebaixar a simple funció vicària. Torra ho va provar des del primer minut de l’emergència, però el mal ja estava fet. La prova del cotó és que el president no té cap mena de poder per moure les peces del seu Gabinet, cosa que ha intentat un parell de vegades. La darrera va ser arran de la greu situació a les residències de gent gran.
La paradoxa és que Torra vol ser president de debò precisament quan la seva sintonia amb aquell que el va designar, Carles Puigdemont, ha perdut intensitat. És sabut que les relacions entre ambdós van trontollar arran de la dèria de Torra de portar la protesta de la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat fins a les darreres conseqüències, en contra del criteri dels seus consellers i del líder exiliat a Waterloo. Durant la primera etapa de la pandèmia, Torra no va trobar el to dels discursos, la qual cosa va desfigurar les tesis del Govern, que estaven –en bona part– en la línia d’altres autonomies, com la d’Euskadi. Després, el mandatari català s’ha expressat amb més contenció i cintura, la qual cosa li ha valgut, fins i tot, elogis inesperats d’alguns adversaris. La defensa que Torra fa de les competències de la Generalitat és justa i enraonada, i ha tingut imitadors entre els presidents d’altres comunitats.
Dos anys després de prendre possessió, el president Torra és avui una figura atrapada en una triangulació asfixiant
Dos anys després de prendre possessió, el president Torra és avui una figura atrapada en una triangulació asfixiant: la gestió del coronavirus, la voluntat del Tribunal Suprem i la tàctica de Puigdemont. Des de la Casa dels Canonges, ha decidit blindar-se amb un “no” rotund a convocar eleccions. Aquest és el seu baluard, succedani d’una autoritat i d’un lideratge que no ha tingut mai, ni dins ni fora del seu Executiu. En contra del criteri d’ERC, l’actitud de Torra regala temps al puigdemontisme per preparar uns comicis que se celebraran en un context que ja no tindrà res a veure amb el relat processista. El reset que l’independentisme legitimista no va voler fer davant del fracàs unilateralista haurà de fer-lo ara, si us plau per força.
Des de la perspectiva de l’obra de govern, Torra no deixarà cap llegat. La seva etapa ha erosionat la dimensió institucional de la presidència i, a més, no ha tingut un projecte clar. La tornada del seu període ha estat un mandat irreal, inaplicable, elevat a dogma. Quedarà, potser, la seva preocupació sincera per resoldre els problemes generats per la pandèmia, el momentum no previst d’una persona a qui Puigdemont no hauria d’haver encarregat mai aquesta tasca.