30 jul 2020 Quin pla per a Catalunya?
Les últimes decisions de la Fiscalia sobre els presos independentistes són, avui dia, l’únic que sembla un pla polític d’Estat per a Catalunya. Desgraciadament. Repeteixo: el que hauria de ser tasca de l’Executiu de PSOE-Podem està en mans de fiscals i jutges, del Tribunal Suprem en última instància. Mariano Rajoy va externalitzar en els togats el contenciós català i Pedro Sánchez no sembla –de moment– gaire disposat a corregir aquell error. Es tracta d’una mala notícia, però es tracta també d’una cosa molt més inquietant: al cor del poder judicial domina la tesi que l’independentisme desapareixerà a base d’estrènyer les clavilles als seus dirigents empresonats. Estem davant uns partidaris molt qualificats del “com pitjor, millor”, però tremendament desinformats sobre la naturalesa d’un fenomen polític que, com es va veure en el judici del Suprem, analitzen de forma primària. Aquest extrem paradoxal s’explica –aventuro– per la falsa seguretat que atorga el disposar del monopoli de la violència legítima.
No fa falta ser molt expert en demoscòpies ni tenir una bola de vidre a mà per afirmar que l’independentisme obtindrà un bon resultat en les futures eleccions autonòmiques, malgrat les divisions entre partits, les lluites entre líders, els desacords estratègics i l’impacte de la crisi generada per la Covid-19 sobre la societat catalana. El focus posat sobre la pandèmia limita els altaveus de l’independentisme i condiciona la seva millor carta (la mobilització pacífica al carrer), però no dissol per art de màgia les lleialtats d’uns electors que (malgrat el desconcert posterior a l’octubre del 2017) no tenen al·licients per deixar de donar suport a les opcions que van vendre un projecte que, finalment, va ser només una declaració simbòlica. Aquestes lleialtats pesen més que altres factors, com la decepció, la fatiga o les constants batalles entre socis.
És ingenu pensar que llançar sal a la ferida dels presos ‘normalitzarà’ la situació
La situació dels dirigents presos és en el centre del moviment independentista, a data d’avui molt més –goso dir– que la reclamació d’un referèndum pactat. No perquè es renunciï a un escenari a l’escocesa, sinó perquè res no podrà parlar-se seriosament –fora o dins de la taula de diàleg– si abans no es dibuixa una sortida raonable per a Junqueras, Forn, Forcadell, Cuixart, Sànchez, Turull, Rull, Bassa i Romeva. I per què s’hauria de parlar seriosament amb els independentistes?, em preguntarà, potser, el lector que creu que, després de la condemna dictada pel Suprem, es va arxivar el procés. La meva resposta és clara: dos milions de catalans han assumit una idea i, fins avui, els al·licients per abandonar-la són nuls. És veritat que hi ha una altra meitat de catalans que no aposten per la independència, entre els quals hi ha una part que veuria bé una consulta pactada. Aquesta dada no és pas menor. Però l’independentisme –malgrat les seves febleses– continua sent aquella “utopia disponible” per a molta gent que considera que l’Estat espanyol actua inercialment contra els seus interessos i la seva identitat. És l’“expulsionisme” del qual parlava Gaziel fa gairebé un segle, un fet que Pedro Sánchez ignora perillosament cada vegada que ho redueix tot a “un problema de convivència”. És, per cert, el mateix Sánchez que, en un moment de sinceritat, va proclamar que la Fiscalia fa el que li mana l’Executiu.
Quin sentit té continuar parlant d’una taula de diàleg quan l’únic pla polític per a Catalunya queda en mans de la Fiscalia? El que ara veiem apunta en una direcció i no és gaire encoratjadora: cronificació del conflicte català amb polarització a l’alça i absència de pista d’aterratge per a un independentisme pragmàtic amb capacitat per establir noves dinàmiques al marge del xoc i la promesa unilateral. El PSOE està novament fent-li un flac favor al PSC, ja que tot enquistament deixaria Miquel Iceta en fora de joc, obturant també grans acords de país en els quals els socialistes són imprescindibles. Pot dir-se el mateix dels comuns, que podrien acabar pagant la factura d’un Pablo Iglesias la comprensió del quadre català del qual no aconsegueix convertir les bones paraules en quelcom de més tangible.
Els explicaré una cosa: és ingenu pensar avui des de la Fiscalia i el Suprem que llançar sal a la ferida dels presos normalitzarà la situació, tan ingenu com ho era pensar, el 2017, des de la cúpula independentista, que la desconnexió seria relativament fàcil a causa de les diverses crisis que afectaven llavors l’Estat espanyol. La realitat és tossuda. Al final, quan els togats hagin tingut el seu moment, caldrà obrir la caixa d’eines de la política, i llavors caldrà arremangar-se. Però els costos de deixar podrir l’oportunitat seran molt alts, no només per a les nou persones a qui se’ls nega el que es concedeix a altres presos en situació similar. Els costos seran alts per a tothom, també per als catalans més allunyats del sobiranisme i que, com Carlos Carrizosa, volen que els líders del procés surtin el menys possible de la presó. Ningú no en quedarà al marge.