05 nov 2020 El llegat de la mentida
Pots mentir per guanyar i per governar i no passa res. Aquest és el missatge i aquest és el llegat. I és també el que inspira el discurs que vol instal·lar la idea de frau electoral per prolongar la batalla per la presidència al Tribunal Suprem. Passi el que passi amb el recompte final dels vots, tant si Trump repeteix finalment a la Casa Blanca com si ha de fer les maletes, el seu exemple ha estat demolidor per a la democràcia americana i ha influït arreu del món, gràcies als imitadors del multimilionari que ha arribat a president dels Estats Units. De tot el que encarna Trump, allò més tòxic i més destructiu és la manera com exhibeix sense cap escrúpol -cada dia- un menyspreu sistemàtic per la veritat. La mecànica de la mentida -essencial per mobilitzar els seus votants- ha tingut èxit i, per tant, ha normalitzat el fet que el president envolti la seva acció d’una cortina permanent de fal·làcies, falsedats, rumors, notícies inventades, mitges veritats i confusions premeditades.
El fenomen és més greu que no sembla, per bé que ens hem acostumat ràpidament a l’estil de Trump. Aquesta dèria per la falòrnia és una subversió radical de la responsabilitat política des de dalt de tot, una bomba col·locada al cor d’una República que té un sistema de contrapesos molt ben dissenyat. El problema és que mai ens hem acabat de prendre seriosament el circ de Trump, però les seves hàbils actuacions i el seu nas a l’hora de connectar amb el malestar de molts votants han creat realitat i han alimentat una cultura política antipolítica que fa impossible cap debat racional i contrastat. El trumpisme ha construït un relat conspiranoic a la mida d’uns sectors que se senten oblidats i maltractats per la política convencional i, sobretot, per l’establishment. Tot el que diu Trump reforça aquesta faula, segons la qual els demòcrates, els republicans moderats, els funcionaris federals, els grans mitjans de comunicació i aquells que ell assenyala com “l’enemic” treballen contra “la bona gent” que representa l’Amèrica autèntica i noble, uns ciutadans que volen les certeses i seguretats d’un món que no ha existit mai. La mentida trumpista treballa sobre el ressentiment d’una part de la població i aquest, al seu torn, acull i multiplica les falòrnies del president convertint-les en veritats socialment acceptades. La bombolla de fantasia del trumpisme -simple i simplificadora- esdevé inexpugnable.
El més fascinant és el rerefons sobre el qual és possible aquesta operació de desfiguració de la realitat. Sense una desmemòria col·lectiva molt accentuada tot això no quallaria. Estem parlant d’un país on el seu màxim mandatari, el president Richard Nixon, es va veure obligat a plegar del càrrec l’agost del 1974, arran del cas Watergate, un episodi d’espionatge polític revestit d’una pila de mentides que tenien com a centre de gravetat el Despatx Oval. Nixon ha de renunciar per haver mentit al poble, però aquesta gran lliçó sembla avui completament esborrada. Com també sembla oblidada la lliçó que va comportar la difusió pública -el juny del 1971 a les pàgines de The New York Times- dels anomenats Papers del Pentàgon, la sèrie d’informes sobre la guerra del Vietnam que havia encarregat el secretari de Defensa, Robert McNamara, que feien evident els nivells insostenibles d’enguany i autoengany que havien portat el govern al desastre. Arran d’aquell episodi, Hannah Arendt va escriure aquesta reflexió, molt escaient per descriure el trumpisme: “Les mentides resulten sovint més versemblants, més atractives per a la raó, que la realitat, perquè qui menteix té el gran avantatge de conèixer per endavant el que la seva audiència desitja o espera sentir”. La combinació de vulgaritat i grapa comunicativa de Trump és perfecta per aconseguir allò que pretén. Un exemple: poc després d’arribar a la presidència, va afirmar que la ràtio d’assassinats era la més alta dels últims quaranta-set anys, però els informes oficials de l’FBI certificaven tot el contrari: l’índex de criminalitat s’havia situat en un dels seus mínims històrics.
Trump va llegir bé la història recent i va treure les seves conclusions: la mentida funciona, només cal fer-la servir amb determinació i amb la repetició que prescriu la propaganda més sinistra del segle XX. George W. Bush, que va justificar la invasió d’Iraq a partir de l’existència d’armes de destrucció massiva que mai no es van trobar, havia demostrat que la societat que s’havia indignat amb el Watergate era capaç d’oblidar el trauma i empassar-se aquella bola. Trump s’ha limitat a portar aquest exercici fins als límits, allí on acabem desembocant al pantà de la postveritat, que no és exactament la mentida, sinó una dimensió en què els fets provats pesen menys en la creació de l’opinió pública que les emocions, les creences i els prejudicis. Els imitadors de Trump n’han pres bona nota, des dels líders del UKIP durant la campanya del Brexit fins als ultres de Vox, difusors de notícies falses sobre immigració, violència masclista, canvi climàtic, Covid19 i el que calgui.