10 nov 2020 Un atac pujolista

A dia d’avui, els que van embrutar diumenge la façana del Palau de la Generalitat amb sang animal i pintura vermella són -tal vegada- els únics que creuen que Catalunya és poderosa, que Catalunya té poder (si se’m permet parafrasejar la cançó olímpica de Peret que deia el mateix de Barcelona). Si som rigorosos i exactes, aquest acte vandàlic hauria de ser catalogat d’atac pujolista. M’explico: Jordi Pujol va afirmar i repetir diverses vegades durant els seus vint-i-tres anys com a president que era un signe excel·lent de salut de l’autogovern que la ciutadania es manifestés i protestés davant de Palau, perquè això vol dir que la gent entén la importància de la institució en totes les coses que l’afecta.
 
Els atacants -pel que sembla vinculats al sector de la restauració- no tenen cap dubte sobre qui mana a Catalunya, si més no pel que fa a les ordenances sobre la pandèmia. No deixa de ser reconfortant que algú ho tingui clar, sobretot quan no hi ha president i, a més, els consellers se senten més solistes de jazz que integrants d’una orquestra de cambra. Si el doctor Argimon no existís, la nostra orfandat seria com la de Charlton Heston a l’escena final de El Planeta dels Simis.
 
Les taques vermelles a la façana principal de la seu del poder català semblen la feliç ocurrència d’un guionista murri, disposat a subratllar -mitjançant una metàfora apta per a tots els públics- el moment trist d’una autonomia que havia de ser la pre-independència i avui corre el perill de convertir-se en una gestora de serveis bàsics. Vivim temps de gestores: a la Generalitat, al Barça i qui sap on més. Les gestores són instàncies provisionals que han de salvar els trastos, són refugis. Una institució és una altra cosa, necessita autoritat i ha de projectar solidesa. D’una gestora no se n’esperen grans proeses, només ha de sortir del tràngol sense prendre mal. Si les gestores agafen protagonisme, vol dir que l’autoritat està molt tocada i que hem entrat en un territori de pregàries i mercromina. I quan l’autoritat trontolla, els brètols se senten més valents que mai per atacar el patrimoni o el que sigui: no hi ha ningú protegint el que és de tothom. Tot s’hi val.
 
Diumenge va passar exactament això: els que van decidir llançar globus amb sang i pintura contra la façana del Palau de la Generalitat van recrear-se còmodament en la seva performance. No van ser obstaculitzats de manera immediata pels Mossos ni per la Guàrdia Urbana, com tocaria. El país de fireta ja té la foto perfecta que li escau.