19 nov 2020 Qui pagarà la factura?
El model a imitar era El ala oeste de la Casa Blanca, però, al final, hem desembocat en Los Chiripitifláuticos, programa infantil de quan la tele era en blanc i negre. El Govern de la Generalitat, que des del primer dia va demanar a Madrid poder gestionar directament la situació provocada per la pandèmia, s’està fent oposició a ell mateix: hi ha problemes diaris de coordinació, plantejament i comunicació entre les conselleries i també entre el Gabinet i l’esfera funcionarial, com ha posat de relleu Sergio Delgado, sots-director general de programes de Protecció Civil, que s’ha queixat de la filtració als mitjans del pla de desescalada. Així mateix, diversos representants de la societat civil han lamentat que hi hagi consellers que sembla que no parlin entre ells a l’hora de proposar mesures. El retaule és agònic: se’ns farà molt llarg fins al febrer, quan s’han de celebrar –si no passa res– les eleccions catalanes.
Si bé és innegable que tots els governs ho tenen molt complicat davant de la Covid-19, no podem deixar de banda l’escrutini públic de la tasca que fan aquells que han de prendre decisions des de l’interès general, en una època de dificultats enormes. La ciutadania contempla atònita les picabaralles incessants entre Junts per Catalunya i Esquerra, dos socis als quals se’ls ha escapat de les mans el tacticisme en el pitjor moment, quan tocaria posar totes les energies en abordar la crisi sanitària, que ja és també econòmica i social. Que l’Executiu espanyol presenti disfuncions i errors greus en la gestió de la pandèmia (cas de l’impagament escandalós dels ERTO) no pot servir d’excusa a Pere Aragonès ni a cap conseller.
L’abstenció podria créixer entre els independentistes si no s’aturen el desgavell governamental i la confusió
L’independentisme governant és avui presoner del seu relat, segons el qual una bona gestió és la millor manera d’ampliar el suport social al projecte d’una república catalana. Això ho han dit sempre els republicans i els postconvergents, i respon a la lògica inicial del procés, que articulava diversos malestars. És una narrativa que vincula el projecte de la independència al benestar material i la justícia social, més que a premisses identitàries clàssiques, com la llengua, el dret, la història o els costums. La tendència del nou independentisme ha estat aparcar o congelar aquests ítems, per reforçar la proposta d’un Estat català com a alternativa a un Estat espanyol afectat per avaries de naturalesa sistèmica.
Però l’aposta teòrica per la gestió independentista no es va concretar mai, atès que, fins a l’octubre del 2017, Puigdemont i Junqueras ho van subordinar tot al procés i, més concretament, al referèndum de l’1-O. Després de la trompada i del 155, i des del març d’enguany, el Govern ha hagut d’abocar-se, si us plau per força, a la gestió, i ha passat el que ara contemplem. Per tant, si ampliar la base depèn del que fan Vergés, Sàmper, Homrani o Tremosa, malament rai, i no s’hi val a cessar responsables de la segona línia per salvar la cara del conseller de torn. La suma de deslleialtats i d’improvisacions fabrica incompetència, amanit tot amb el soroll de les travetes infantils i els retrets repetitius. No hi ha res menys tàctic que el tacticisme obsessiu quan el país travessa una situació tan delicada.
La política tendeix a menysprear la memòria. Les lliçons dels dos tripartits –corcats per la desconfiança– s’han oblidat molt aviat. Aquella experiència demostra que totes les formacions que llavors governaven van pagar-ne una factura important a les urnes. Qui pagarà la nova factura política el 14 de febrer? El caos perjudica uns i altres. Mentre, la factura real la pagarem els ciutadans, esclar. La gestió del Govern provoca irritació en molts sectors socials, fins i tot en franges properes a JxCat i ERC, com poden ser els autònoms, el petit i mitjà empresariat o els professionals d’activitats amb notable projecció. Qui pensi que això pot afavorir les seves opcions durant la futura campanya és que no surt de la seva bombolla.
Dues enquestes recents –la del CIS i la de l’ICPS– auguren la victòria d’ERC als comicis del febrer i col·loquen els socialistes en segona posició. En el baròmetre del CIS, l’assumpte de la independència apareix encara com la principal preocupació de la ciutadania catalana, al davant de la salut i la situació econòmica, extrem que s’explica per la fidelitat dels votants del bloc que propugna la secessió i per la ferida oberta dels presos i els exiliats. Això no obstant, les eleccions vinents són una capsa més tancada que mai: no sabem quin clima d’opinió hi haurà d’aquí tres mesos. La meva hipòtesi és que l’abstenció podria créixer entre els votants independentistes si el desgavell governamental i la confusió no s’aturen; és la meva impressió personal després de parar l’orella i observar el carrer, ho consigno sense cap pretensió científica.
El triangle responsabilitat-credibilitat-confiança està trencat a Catalunya. Reconstruir-lo costarà temps i paciència. I acabo amb el meu dubte principal: què diran en campanya els partits que avui no són capaços d’estar a l’altura del neguit de la gent?