15 des 2020 El final del món

Ahir, mentre feia servir el Gmail, el sistema va petar, però –digueu-me innocent– vaig pensar que no era un problema d’ells. No em va passar ni un moment pel cap que fos una fallada de Google, totpoderosa església de la cosa digital. Estava convençut que eren problemes del meu ordinador o dels serveis informàtics de l’empresa de la qual depèn un dels meus correus electrònics. Després, quan vaig adonar-me de la magnitud del succés, vaig sentir una gran decepció: el final del món arribarà i no ho farà com ens han mostrat les pel·lícules i les novel·les: no hi haurà escenografia apocalíptica ni raigs destructors en mans d’éssers d’altres planetes, espera’t assegut que no veuràs l’Harmagedon, tot tindrà el perfil baix d’una avaria domèstica, cap èpica, cap marge per a l’heroisme. ­Petaran els cables i tal dia farà un any. Voldràs enviar-li un watsap a la dona i et sortirà el mem d’un gat en bucle. No hi haurà pena, ni ansietat, ni glòria: se’ns apagarà la pila i anirem passant avall.
 

No veuràs l’Harmagedon, tot tindrà el perfil baix d’una avaria domèstica que relacionem amb ell

 Vist com la pandèmia que vivim ha imitat les ficcions distòpiques, ja m’està bé que el gran catacrac sigui una cosa tirant a discreta, que ens obligui a treure la pols de l’Olivetti (arraconada a les golfes) per escriure les últimes voluntats, mentre perdem totes les fotografies, les contrasenyes i els documents importants que el núvol havia de guardar-nos pels segles dels segles. L’esborrat general –que és el pànic que domina entre el personal– ha substituït els terrors ancestrals (o els ha multiplicat) que relacionem amb el final del món. Ahir, molta gent va embogir buscant tal o tal document que s’havia penjat (o despenjat) als llimbs digitals; va passar en empreses, administracions, universitats, etcètera.
 
L’algorisme descontrolat volia ser Déu i va llançar els daus damunt la superfície llisa de la nostra confiança. Guardeu aquella agenda vella de paper, per si de cas.