14 gen 2021 L’altaveu del dolent
Donald Trump s’ha quedat sense el seu compte de Twitter (i altres xarxes socials també l’han expulsat) i sospitem que els pecats digitals del president dels Estats Units sortint els acabarem pagant els ciutadans normals amb més restriccions a la llibertat d’expressió. La companyia de l’ocellet blau s’ha basat en “el risc d’incitar a la violència” per prendre una mesura tan dràstica. La cancellera Merkel –a anys llum del trumpisme– ha qualificat de “problemàtica” la decisió d’aquesta xarxa social, una opinió molt respectable que prové de la líder d’un país on es persegueix penalment l’exhibició de tota la simbologia nazi, incloses les imatges de Hitler. I és que els assumptes que barregen llibertat d’expressió, odi, ofensa i violència no són gens fàcils, ni als Estats Units ni en cap democràcia que es tingui per bona. Afegim a aquest cas els nombrosos dubtes sobre els límits i la suposada neutralitat d’una empresa privada que gestiona un bé públic. Hi ha aquí diversos debats encavalcats que no ens deixen veure el bosc.
 
En saber que havien tret l’altaveu més preuat a Trump vaig pensar que aquest episodi ens posa de cara a la paret de les nostres contradiccions més tallants com a pulcres aspirants a un impossible ètic i legal: la regla clara universal que fa abstracció total del context. Però resulta que el context és l’essència del fet polític, de natura forçosament contingent i altament imprevisible. No fa precisament quatre dies que Trump llança missatges que són incitacions –més o menys velades– a l’odi i la violència. Recordem que la seva carrera política fins a la Casa Blanca ha tingut com a motor la polarització extrema i la demonització sistemàtica dels seus adversaris. Amb un discurs farcit de mentides, prejudicis, simplificacions i desqualificacions, Trump ha mobilitzat les seves bases, violentant sempre la veritat i les regles de joc més elementals del pluralisme. És el xoc i l’arrogància allò que el fan tan popular entre els seus. Sense l’assalt al Capitoli dels seus partidaris més fanàtics, Trump continuaria piulant de manera compulsiva. Context.
 
El pitjor i el millor s’han replicat en el món digital i a la democràcia li han sortit bonys
 
Si cal entrar al jardí de la llibertat d’expressió, em busco un guia acreditat. Es tracta de Timothy Garton Ash, historiador i periodista que hi ha pensat a fons en el seu monumental assaig Libertad de palabra . Els missatges –els emeti Trump o el meu veí– no es poden deslligar del moment en què sorgeixen. L’acadèmic britànic cita una frase de John Stuart Mill que pot il·luminar-nos: “L’opinió que els tractants de blat de moro maten de gana els pobres o que la propietat privada és un robatori hauria de poder-se expressar amb llibertat quan només es divulga a la premsa, però pot merèixer un just càstig quan s’expressa oralment davant una multitud agitada congregada davant la casa d’un tractant de blat de moro o quan s’exhibeix davant la mateixa multitud per mitjà d’una pancarta”. Avui el món digital ha creat un carrer amplíssim per on passen milions d’individus cada segon, una cosa que no entrava en les previsions de l’eminent pensador liberal. Com no hi entrava el fet que les xarxes creen bombolles ideològiques absolutament inexpugnables i emparen tota mena de linxaments virtuals.
 
Les xarxes han donat més i millors altaveus a tothom, a qui té una causa que considerem justa i a qui té un projecte que ens aterreix. El pitjor i el millor s’han replicat en el món digital i a la democràcia li han sortit bonys. Què fem amb l’altaveu d’aquells que es carregaran el sistema de llibertats? La qüestió política és aquesta. I no és fàcil, perquè les societats obertes es distingeixen de les altres –sobretot– per la seva capacitat per encaixar la discrepància, fins i tot la que es presenta sota formes amenaçadores i tòxiques. La grandesa (i feblesa) de la democràcia és que no pot imitar els seus enemics ja que això pervertiria la seva essència. Quan va irrompre el terrorisme gihadista, aquest assumpte es va posar damunt la taula i encara hi és. En aquest sentit, m’inclino a veure com un error polític la suspensió del compte de Twitter de Trump, ja que això li facilita el fet de presentar-se com a víctima i reforça la visió conspiranòica dels seus seguidors. Una altra cosa són les eventuals conseqüències penals de la seva actuació, aquí hi ha la clau de tot plegat. Els més de 72 milions que el van votar no desapareixeran perquè deixin de rebre els tuits del líder.
 
Més enllà de Trump, ens hem d’aclarir. Quines restriccions pot introduir un govern democràtic al principi general de la llibertat d’expressió? Torno a Garton Ash: “Com més gran sigui el mal, i com més propiciï el context aquell mal, més ferma ha de ser la restricció. Com més feble sigui la justificació, i més inofensiu el context, més tou serà el límit justificat”. Bona recepta. L’analista posa com a exemple d’un extrem inacceptable i perseguible per llei les emissions de ràdio a Ruanda que propugnaven matar tutsis “com paneroles”. Però el repte desborda qualsevol democràcia, perquè l’odi flueix més ràpid a les xarxes socials que la ximpleria.