28 gen 2021 L’eròtica del míting
Hi ha controvèrsia perquè no podem anar a visitar la tieta que viu al poble del costat, però, en canvi, la Generalitat ha dit que podem saltar-nos el confinament municipal si ens ve de gust assistir –a manca de teatre o cinema en pantalla gran– a un dels mítings que es muntaran per demanar el vot a partir de demà, quan ja serem oficialment en campanya (tot i que fa dies que es fan actes polítics d’aquesta mena). Davant d’aquesta peripècia, vull remarcar que fa molt de temps que els mítings no interessen ningú, llevat de les televisions (que n’extreuen talls informatius), la parròquia fidel de cada partit que serveix per posar-hi figurants i els malalts de política (que sempre som quatre gats). D’altra banda, els costarà molt als Mossos d’Esquadra esbrinar si un individu va cap a Sabadell per escoltar i aplaudir el seu candidat preferit o per trobar-se amb quatre amics, en una casa particular, per endrapar un arròs de costella i carxofes, per dir un plat a l’atzar.
Més enllà del desconcert que pot provocar aquesta mesura (com tantes de les que s’han pres des de fa mesos), i més enllà de saber si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba validant l’ajornament de la data dels comicis, resulta paradoxal que ara ens preocupi la part del ritual electoral que sembla més rutinària i pesada (després dels programes, que no es llegeix ningú, sovint ni els mateixos que els redacten). A més, aquest debat ens arriba quan ha quedat a bastament demostrat que els mítings online serveixen perfectament a l’objectiu d’aquest negoci, que no és altre que difondre el missatge diari que cada candidatura pretén que els mitjans recullin i amplifiquin. Les formacions polítiques recomanen ara que als mítings només hi vagin els que viuen a la localitat on es facin, i han afegit que intensificaran els actes telemàtics. És de sentit comú.
Durant la transició el míting tenia tota la gràcia de les coses que havien estat prohibides i esperades
Hi ha –hi havia– una eròtica del míting. Parlo de temps remots, diguem-ho així. La fotografia que acompanya aquest article és d’un míting de Felipe González durant la transició. En aquella època, el míting tenia tota la gràcia de les coses que havien estat prohibides i esperades. L’esdeveniment servia per certificar la comunió de militants i simpatitzants amb els dirigents que sortien a l’escenari a parlar. Era habitual que el personal sués força, això era una prova d’autenticitat ideològica. S’estrenava la democràcia i la ciutadania tenia fam de mítings que certifiquessin que la cosa anava de veres. A més, l’acte permetia sentir-te “protagonista” de la història.
Com a manifestació religiosa que és, el míting només té sentit si aconsegueix aquesta comunió entre els de dalt i els de baix, si transcendeix la mera expressió d’uns discursos per esdevenir una cerimònia en la qual el més important és ser-hi i formar-ne part. Des dels orígens de la política de masses, a partir del darrer terç del segle XIX, els mítings han servit per compactar les bases militants i projectar la força de tal o tal lideratge. No vull furgar en la ferida del nostre pessebre actual, però hi ha més d’un cap de llista que viurà amb secreta alegria el fet de prescindir dels actes multitudinaris presencials, tot oblidant que les pantalles acostumen a ser un terreny molt perillós –els primers plans– per a qualsevol que sol·licita el vot i la confiança del contribuent. Recordeu el debat televisat Nixon-Kennedy del 1960.
Com a periodista i apassionat del teatre polític, he xalat molt als mítings, fins i tot en els que semblaven més avorrits a priori. Com a guinyol refinat del comerç electoral, el míting fa aflorar de trascantó moltes coses que expliquen la rebotiga dels que aspiren a governar-nos. Se’ns revela una veritat essencial gràcies a la mecànica de l’artifici demagògic. Recordo un míting de Felipe González a Santa Coloma de Gramenet, amb Manuela de Madre, que llavors era alcaldessa: va ser com una missa a Harlem, els presents levitaven. També recordo el míting de Jordi Pujol de l’any 2002 on va amollar la famosa frase del “tites, tites”, una intervenció de pur estil Joan Capri que va tapar el que havia de ser la notícia del dia, que era la presentació d’Artur Mas com a candidat. Recordo un míting de José María Aznar, a la campanya de les generals del 2000, a la plaça de bous de València, que va ser un viatge als temps de la Segona República, com si la CEDA hagués passat pel túrmix postmodern. Posats a recordar, també recordo l’impacte que em va causar assistir, l’any 2003, a un míting-dinar de primàries del demòcrata John Kerry, per la qual cosa vaig pagar –em sembla– vint dòlars: el públic no s’immutava i el menjar era absolutament oblidable.
L’eròtica del míting electoral rau en l’exageració que s’espera dels discursos i dels gestos dels dirigents que oficien la cerimònia. Una desmesura que ha de semblar natural, això sí. No estem parlant d’una conferència ni d’un col·loqui, es tracta de fer veure que el candidat va a totes. Com si la voluntat de poder fos un espectacle equivalent al del domador valent que posa el seu cap dins la boca del lleó.