30 gen 2021 Pere Aragonès, l’arquitecte de la rectificació
Distància cordial, esguard vigilant, cap sorpresa. L’única conversa llarga que he mantingut amb Pere Aragonès –fa uns quants mesos– va mostrar-me un home jove que volia projectar dues coses davant de l’interlocutor: soc un governant seriós i no dic res fora de guió. Va ser una trobada decebedora, perquè un estava acostumat als dirigents d’ERC de la vella escola: apassionament, gust per la controvèrsia, el marro de la pugna. Els que van refundar les sigles de Macià i Companys per convertir-les, a partir del 1989, en el partit d’un independentisme nou eren més descordats. Aragonès, candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, va venir al món pocs dies després de la gran victòria de González del 1982, quan Pujol feia una mica més de dos anys que governava i el veterà Heribert Barrera manava els republicans.
És gairebé segur que, sense el col·lapse del procés sobiranista i la condemna dels líders independentistes, aquest antic cap de les joventuts d’ERC no tindria avui el protagonisme que té. Per quines raons Oriol Junqueras tria Aragonès com a encarregat general quan ell és empresonat i la seva número dos, Marta Rovira, se’n va a Suïssa, a l’exili? Ho he preguntat a una dotzena de fonts: Aragonès és la figura que té més virtuts per fer d’arquitecte de la rectificació estratègica d’ERC, després del fracàs de la República fake de la tardor del 2017. Tasca complicada. L’ha de fer algú endreçat i ell ho és. Construirà l’edifici dibuixat en els plànols de Junqueras.
Tan eficaç com quan imita Montoro –fa pixar de riure– o altres polítics.
Prefereix desmuntar amb paciència les desavinences que deixar-les explotar; això explica la relació amb Torra, plena de topades
El líder republicà hi confia molt, des que va tenir-lo com a secretari d’Economia quan era vicepresident i conseller econòmic: és fiable, competent, està ben format (llicenciat en Dret, màster en història econòmica i projecte de tesi doctoral sobre la Mancomunitat) i no perd mai els nervis. No li agrada el conflicte i s’estima més desmuntar amb paciència les desavinences que deixar-les explotar; això explica la seva relació amb Torra, plena de topades. Amb tot, quan cal, baixa a l’arena: ho va fer al costat de Puigcercós contra Carod-Rovira, en una d’aquelles guerres internes que feien d’ERC la casa dels embolics perpetus. Sap detectar qui guanya, va desmarcar-se aviat del corrent crític d’Uriel Bertran, que ja hiperventilava. Aragonès pot dialogar amb tothom, és un bon ambaixador per a temps de pau, tot i que ara som en temps de postguerra i reconstrucció. Algú que el coneix molt m’explica que aquest rebuig al conflicte podria fer que s’assemblés una mica a Rajoy. Algú altre afegeix que és capaç de fer referència al detall més petit, amb un nivell de coneixement propi dels tècnics.
Es diu que ERC està fent el paper de l’antiga CDC. Des d’un punt de vista operatiu, és cert. Des d’un punt de vista històric, no: els de Junqueras no es conformen amb l’autonomia. En aquest context, que el moderat Aragonès sigui un fill de la burgesia de Pineda de Mar –negocis hotelers– amb pare que havia estat regidor convergent i muller que havia militat a les joventuts de CDC (i és amiga de Marta Pascal) ajuda a desactivar alguns prejudicis, per bé que potser n’alimenta d’altres, com quan cupaires i comuns van dir que el projecte de llei de serveis a les persones –la llei Aragonès– és una eina de privatització. Per a un socialdemòcrata keinesià admirador de Josep Pallach com Aragonès l’atac resulta injust. Per reivindicar la complexitat, recorda que el seu avi va ser el darrer alcalde franquista de la vila i que també va tenir un besavi d’ERC i un de comunista, que es va haver d’exiliar.
Però la realitat va més enllà de les qüestions de classe: Aragonès és el primer cap de llista d’ERC (des de Joan Hortalà) que no és filòleg ni professor d’institut. No respon al perfil previsible. Això em fa pensar en el que escriu Martínez Fiol al llibre Leviatán en Cataluña : “Así, a Companys y al gobierno de la Generalitat solo les quedaba el magmático y disperso mundo del sector servicios (notoriamente dependientes del comercio y funcionarios) y los rabassaires, donde la ERC se enfrentaba a la dura competencia de socialistas y comunistas”. Ha plogut molt des de la Segona República, però es mantenen algunes constants: Aragonès competeix amb el socialista Illa com a futur gestor d’una Generalitat abonyegada, alhora que vol ampliar la base, que no és exactament la del 1934 però té un perímetre equivalent.
La pregunta del milió: si arriba a president de Catalunya, Aragonès deixarà de ser l’arquitecte delegat de Junqueras? Seria un ateu fred plantant cara a un catòlic incandescent.