01 mar 2021 L’espai fantasma
Mai deixarà de sorprendre’m la capacitat que tenen molts polítics de refugiar-se en anàlisis que els són tan confortables com dubtoses. David Bonvehí, president del PDECat, ha declarat, després de les eleccions, que “encara que no hem arribat als objectius que ens havíem fixat, hi ha un espai electoral que existeix, els 77.000 vots rebuts ho demostren”. El fet és que, amb el 2,72% de paperetes, la marca que es reclamava hereva directa de Convergència (CDC) no ha entrat a la Cambra catalana. La pregunta és obligada: hi ha espai per a un projecte com el del PDECat o estem parlant d’un miratge? La meva resposta –provisional– és la següent: avui, no; d’aquí un temps, tal vegada. Però hauria de ser un projecte formulat de manera molt diferent del que hem vist en aquesta campanya.
En medicina existeix el que es coneix com a síndrome del membre fantasma: la persona nota una cama o un braç després que s’hagi procedit a l’amputació, les sensacions perduren i poden ser doloroses. L’espai que havia articulat CDC i la federació Convergència i Unió (CiU) s’encamina cap a ser un espai fantasma: no hi ha un partit sòlid però continuem sentint alguna cosa que, des del punt de vista social, té a veure amb una cultura política que ha desaparegut després de diverses transformacions i escissions. L’espai fantasma convergent pot provocar molèsties, com tot membre amputat, segons els dies amb més o menys intensitat. Per exemple, quan el PSC apareix com l’únic partit d’ordre (perquè ERC té massa feina a quedar bé amb els que l’acusen de “traïció”), l’absència dels convergents és espectacular, no hi ha contrapès: l’escalada vandàlica a Barcelona mostra aquesta circumstància.
Quan el PSC apareix com l’únic partit d’ordre, l’absència dels convergents és espectacular
La meva diagnosi parteix de dos fenòmens comprovables: el procés ha mogut tot el mapa polític català cap a l’esquerra (en un país on gairebé ningú vol ser “de dretes”) i el desgast de CiU (més les ombres de corrupció) ha desprestigiat el pragmatisme que era marca de la casa, factor multiplicat pel biaix antipolític processista, sobretot a partir del pas al costat d’Artur Mas. Molts convergents històrics s’han posat la disfressa de maulet. Observeu que la part de llegat convergent que absorbeix Junts queda dissimulada perquè els de Puigdemont diuen ubicar-se al centre-esquerra (com ERC) i diuen mantenir el xoc amb l’Estat (com la CUP); Calvet i la resta de convergents que no han fotut el camp seran invisibles.
En aquest context anòmal, marcat per una inflamació simbòlica molt forta, un partit que es defineixi com a independentista, de centre, gradualista i d’ordre té escasses possibilitats d’arrelar. Pot interessar, però una part del seu públic acaba votant Puigdemont. És el que li ha passat al PDECat, malgrat que Àngels Chacón ha estat una bona candidata. Afegim a això l’estrany paper de Mas durant la campanya (ha fet actes però no ha volgut criticar Junts), la gestió del Govern Torra, els vincles amb els cràters convergents i, com a repicó, el PNC de Marta Pascal, irrellevant però que els ha pres 4.500 vots.
A més, el món canvia. El que pretén el PDECat només tindria alguna oportunitat si conjura la nostàlgia i no recorda en gairebé res la desapareguda CDC.