14 mar 2021 Faula dels taxidermistes
Justícia poètica, diu el meu amic finlandès. El partit d’Inés Arrimadas va néixer com a formació hiperidentitària centralista per combatre el catalanisme en general (sí: encara no havia començat el procés quan una colla de descontents amb el PSC van inventar-se una marca per explotar el ressentiment a partir de la immersió lingüística) i acabarà servint per rebentar –sense voler– la dreta espanyola, extraviada darrere les passes tòxiques dels ultres de Vox. La faula és magnífica.
Quan Albert Rivera va aconseguir els seus primers èxits electorals, els seus padrins intel·lectuals van proclamar que “ha emergido la realidad”. L’entusiasme no els va deixar veure que un partit és alguna cosa més que un conglomerat de rebotats d’altres cases. Al final, la realitat ha posat cadascú al seu lloc, inclosos aquells que volien salvar el negoci amb un polític d’importació a gust dels que encara no saben si viuen a Catalunya o a Sildàvia. Quan van fer el salt a la política espanyola, els taronges van parlar del centre i, fins i tot, van invocar Adolfo Suárez. Pur teatre. L’aspiració real de Rivera era substituir “la derechona” amb un producte equivalent però sense naftalina. Pobre, va tenir mala sort: en aquest viatge, va topar-se de cara amb Vox, que sap muntar a cavall i no té un català com a líder, cosa sempre sospitosa a Madrid. Buscaven un Podemos de dretes i els va sortir la versió digital del Movimiento Nacional. Quin riure: Vox potser tindrà la clau de la Comunitat de Madrid. Casado podria fer un altre màster.
Cs acabarà servint per rebentar, sense voler, la dreta espanyola
En fase de liquidació descarnada, els dirigents de Cs es divideixen entre els que volen passarel·la cap al PSOE i els que volen passarel·la cap al PP. Pura supervivència. Els trànsfugues murcians han aconseguit que la jugada mestra d’Arrimadas acceleri el final del seu xiringuito, mentre Pedro Sánchez confirma que no es pot governar Espanya fent veure que els partits independentistes no existeixen, com ha semblat durant unes hores. Les queixes sobreactuades de Carlos Carrizosa en la sessió de constitució del Parlament van tenir l’aire d’una oració fúnebre, en memòria dels taxidermistes que van parir la criatura.