31 mai 2021 Dos Peres davant el perill
És una cosa digna d’estudi: per a les dretes espanyoles (i aquella part del progressisme que ha comprat el seu marc en tot el que té a veure amb nacionalismes, identitats i territoris) i per al sector menys realista i més inflamat de l’independentisme, els indults que concedirà l’Executiu de Sánchez als dirigents condemnats del procés són un greu problema.
N’hi ha prou d’escoltar el líder del PP, Pablo Casado, i Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), per comprovar que un mateix gest té lectures antagòniques. Un hi veu el final d’Espanya i l’altra hi veu la desmobilització de les estelades. I quina és la interpretació més ajustada a la realitat? Ni l’una ni l’altra. Ho ha resumit molt bé Fernando Vallespín a El País : “Ha arribat el moment de canviar de rumb, de donar-li una oportunitat a la política. Els indults com la cesura que permet un nou començament”. La idea de cesura és la que explica la via de Sánchez: un tallafoc per canviar les inèrcies de la judicialització d’un conflicte que no hauria d’haver sortit mai dels carrils polítics. En canvi, els que van consumir la seva pròpia propaganda com a anàlisi (“el golpe posmoderno” i altres fal·làcies) critiquen durament el moviment de la Moncloa, el lloc on volien veure arribar Albert Rivera, al qual van dedicar les seves proses enceses, d’ideologia liberal només en l’interlineat.
Els indults reforçaran l’aposta d’ERC per un independentisme pragmàtic
La història no es transforma en quatre dies. Però sí que sabem quin efecte tindrà la jugada de Sánchez a curt termini: els indults contribuiran a la distensió i a la normalització política a Catalunya i, de passada, reforçaran l’aposta d’ERC per un independentisme pragmàtic i gradualista. També facilitaran els grans consensos davant la crisi. A qui destorba, això? Als partidaris del “com pitjor, millor”, a Barcelona i Madrid. No s’ha d’esperar cap miracle: els indults no esborren el conflicte català. Però –continuo utilitzant les paraules de l’amic Vallespín– es tracta d’una cosa “que permeti fer un reset a tot”. Ingenuïtat? No més que esperar que la solució vingui de la unilateralitat o d’omplir les presons de gent.
Alberto Oliart –ministre de Suárez, mort al febrer– va resumir el fons de la qüestió en una entrevista a La Voz de Galicia , quan era recent la sentència del TC que va retallar l’Estatut: “A Catalunya no hi haurà mai trets, però democràticament són capaços de posar l’Estat espanyol contra la paret. A Euskadi és un problema de violència, però no té la rotunditat de Catalunya”. Estaria bé que Pedro Sánchez retingués aquestes paraules. Per evitar malentesos. I per fixar bé el sentit de la seva decisió davant els seus votants. Els indults són condició necessària, però no suficient per avançar. Ho sap qualsevol que no cregués el 2012 que el procés era un suflé o una febrada.
Pedro Sánchez i Pere Aragonès han de parlar clar. Potser, contra els auguris foscos de González i certs barons, l’ètica de la responsabilitat i la de la convicció poden confluir aquesta vegada. Dos Peres davant el perill. Sánchez i Aragonès units com a herois (modestos i cautelosos)
de la retirada. I de la tornada al diàleg.