ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Alcaldable per a un no-lloc
6967
post-template-default,single,single-post,postid-6967,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 jul 2021 Alcaldable per a un no-lloc

Es busca candidat a l’alcaldia de Barcelona que pugui desbancar Ada Colau. És una cerca que neix de l’ansietat d’unes elits locals que es troben força desconcertades per fenòmens i circumstàncies que desborden el camp estricte de la política institucional. També és una cerca que parteix de dos mites, sense els quals no s’acaba d’entendre què passa i què es diu sobre allò que passa: el mite d’una Barcelona líder i el mite d’un nou alcalde que vindrà, cavalcant sobre un cavall blanc, per salvar-nos i fer-nos feliços.
 
Sobre el mite de la gran metròpoli que liderarà la riba del Mediterrani nord-occidental i competirà amb Madrid amb energia i creativitat, cal dir que és una bonica faula que presenta un problema: tendeix a eliminar del relat el fet determinant que, a partir dels governs d’Aznar, l’Estat va apostar per blindar i afermar una capitalitat madrilenya que no tenia, fins llavors, la força ni el prestigi d’altres capitals europees. La nostàlgia per aquella Barcelona que s’havia convertit en la capital econòmica, cultural i glamurosa d’una Espanya acomplexada és el que pesa més quan avui es procedeix a la psicoanàlisi –diguem-ne– del malestar barceloní que aflora quan parlem de l’ampliació de l’aeroport, la franquícia de l’Hermitage o els Jocs d’hivern. El provincianisme més descarnat porta la disfressa del cosmopolitisme més perfumat.
 

El càsting que les elits organitzen per trobar
un rival de pes contra Colau és millorable

 
Hi ha un desig que Barcelona torni a ser com era quan els catalans rebien felicitacions des de Madrid perquè Espanya acabava de sortir del franquisme i aquí els aires europeus no estaven embrutits per l’escopeta nacional. Com sempre passa amb la nostàlgia, resulta tan confortable com tòxica: acabem parlant d’un projecte per a Barcelona sense parlar del poder, com si la mà invisible dels negocis i del talent no tingués res a veure amb el caprici del Minotaure. Si no fos tan absurd, seria entendridor. El fet que diverses empreses traslladessin la seva seu social fora de Catalunya arran del procés ha creat la cortina perfecta per evitar que parlem de com Madrid ha arribat a ser Madrid. Tots els estudis demostren que l’Estat ho ha fet possible amb tots els recursos i palanques al seu abast, no és cap casualitat; arribats a aquest punt, comparar –per exemple– la inversió en el servei de rodalies d’allà i d’aquí és com repetir una oració ancestral per fer ploure.
 
Pel que fa al mite del candidat salvífic i redemptor capaç de treure Colau del càrrec, només cal repassar alguns dels noms que sembla que van sortint per constatar que els desitjos d’unes mino­ries respectables tenen poc a veure amb el que podria motivar l’electorat barceloní. La fallida operació Valls –sobre la qual no he llegit ni escoltat cap auto­crítica– va posar en evidència com de gran pot ser l’autoengany també entre els que no són independentistes, i com d’irònic resulta que un moviment nascut contra Colau hagi estat clau per conso­lidar-la, amb tot l’ajut d’un PSC posat a fer de sidecar.
 
El càsting que les elits fan per trobar un home o una dona que sigui un rival de pes contra l’actual alcaldessa és força millorable, sobretot perquè haurien d’escoltar també aquells que no els donen la raó. Colau ha fet coses que mereixen crítica severa i coses que són interessants, però estic segur d’un fet: si l’escrutini contundent contra les polítiques de Colau més discutibles són la bandera de certs sectors, els comuns poden respirar tranquils. Determinats padrinatges no van bé per derrotar una figura que té gran habilitat per surfejar l’onada. Com hauria de ser l’alternativa a Colau? No hauria de tenir por de sortir del bucle dels debats clònics sobre la Barcelona que corre el perill de ser un no-lloc. Hauria de fer noves preguntes que superessin vells debats.
 
El doctor Robert, el primer alcalde barceloní del catalanisme, només va governar la ciutat set mesos. Avui seria qualificat d’antisistema per alguns. El seu exemple hauria d’inspirar-nos. El prestigiós metge Bartomeu Robert va cridar a desobeir contra les contribucions abusives dictades per Madrid sobre els fabricants i els botiguers de la ciutat, va ser el Tancament de Caixes. Va trencar la lògica caciquista i va sortir del guió. Va descol·locar els que no volien canviar res. Això va fer gran Barcelona. Si som on som, és perquè hem tingut dirigents com aquell alcalde intel·ligent i breu que va saber dir “prou”.

Etiquetes: