28 ago 2021 El menyspreu de la complexitat
El savi Edgar Morin ha fet cent anys recentment. Vaig tenir el privilegi d’entrevistar-lo quan començava en aquest ofici i vaig descobrir una cosa que, després, he confirmat en altres persones excepcionals: els millors acostumen a ser accessibles, humils i clars. Morin no està de moda perquè és un clàssic i, com a tal, no necessita el zing-zing de l’actualitat. La seva mirada humanística, atenta a connectar moltes realitats diverses, ens ha donat lliçons que –presos de la velocitat frívola amb què cremem paraules i conceptes– hem oblidat estúpidament. A Morin devem la teoria del pensament complex, que és avui més necessària que mai, atès l’auge que tenen els discursos fal·laços basats en una barreja explosiva de relativisme, irracionalitat, rumors, sectarisme i emocionalitat de baratura. Es tracta de discursos tòxics que consumeixen milions de persones a tot el món i que acaben tenint el seu espai en la política i en els mitjans de comunicació, fins i tot dins de l’acadèmia. És un desastre.
Els nostres polítics –incloc aquí des de Joe Biden fins a Pere Aragonès, passant per Ursula von der Leyen, Pedro Sánchez i Ada Colau– haurien de llegir molt atentament l’obra de Morin. Per exemple, a la llum del pensador parisenc, el president nord-americà potser hauria tingut més en compte els efectes indesitjats de procedir al retorn de les tropes dels Estats Units a l’Afganistan de la forma en què aquest s’ha realitzat. L’acció està en el centre de la tasca de la persona política i la defineix, encara que tendim a fixar-nos excessivament en les paraules més que en els fets. Per això cal recordar el que escriu al respecte el pensador francès: “L’acció suposa complexitat, és a dir, elements aleatoris, atzar, iniciativa, decisió, consciència de les derives i de les transformacions”. I no és sobrer subratllar una cosa que, vist això, sembla que és ignorada olímpicament per molts d’aquells que exerceixen alguna forma de responsabilitat pública, també des de l’empresa i la societat civil: “En el moment en què un individu emprèn una acció, qualsevol que fos, aquesta comença a escapar a les seves intencions; aquella acció entra en un univers d’interaccions i és finalment l’ambient el que pren possessió, en un sentit que pot tornar-se contrari a la intenció inicial”.
Com hem arribat a oblidar premisses tan òbvies com les que Morin explica amb tant d’encert? Estic temptat d’escriure que l’origen d’aquests mals rau, a Espanya, en la mecànica de captació del personal que es dedica a la política, sobretot a partir de les generacions que van seguir la dels que van fer la transició democràtica. Els filtres dels partits tendeixen a ser tan febles que castiguen el mèrit i premien la lleialtat cega al líder, de tal manera que acaben aterrant a les institucions més mediocres dels que hauríem d’estar disposats a suportar. És una hipòtesi plausible.
En tot cas, i com ja som adults, haurem de convenir que alguna cosa falla també a l’interior de la nostra societat –no només en les formacions polítiques– quan donem per descomptat que les decisions sobre l’interès general poden deixar-se en mans de qualsevol, fins i tot de gent a qui costaria de superar una entrevista de feina normaleta. Siguem clars: l’ascens al càrrec d’alguns (no de tots) ministres i ministresses de Sánchez i d’alguns consellers i conselleres d’Aragonès té a veure molt poc amb l’eficàcia, el coneixement o l’autoritat en un determinat àmbit sectorial. L’argumentació peregrina que algú em va fer per justificar el nomenament de certa ministra i de cert conseller podrien formar part d’un monòleg humorístic.
El menyspreu de la complexitat és aterridor, però ja l’hem normalitzat. Morin apunta que tota acció, a més de ser una decisió i una elecció, “és també una aposta”. D’altra banda, “l’acció és estratègia”, que sempre “lluita contra l’atzar i cerca la informació”, encara que també prova de treure avantatge del primer. A la fi, la incertesa de l’acció “ens imposa la reflexió sobre la complexitat mateixa”. Però algunes intervencions estiuenques de la ministra Margarita Robles i de la presidenta Laura Borràs, per exemple, indiquen que tal reflexió no abunda precisament pels nostres verals. A Catalunya, sense anar més lluny, ens passem tota l’estona parlant de la necessitat de forjar grans estratègies mentre, per sota de la taula, li anem donant puntades de peu al sac de les rialles enllaunades. Enyorem una simplicitat que no existeix.