30 ago 2021 Paradoxa no improbable

Demà fa cent dies que el Govern Aragonès va engegar. Aquesta fita ha perdut significat i glamur, ja fa massa anys que pensem en termes de “jornada històrica” i això ha convertit el calendari català en un rellotge tou pintat per Dalí. El millor que es pot dir, ara com ara, de l’Executiu presidit pel republicà Pere Aragonès és que projecta un tarannà molt diferent del que va presidir Quim Torra, un home que no va entendre la naturalesa del seu càrrec. Però Aragonès no en tindrà prou amb el fet d’haver retornat el sentit institucional a la presidència de la Generalitat ni amb el fet d’haver reconstruït els contactes amb els agents econòmics i socials. En el curt termini, ha de demostrar que la màquina funciona, i això implica tirar endavant els pressupostos per al 2022. En el llarg, el seu repte és la taula de diàleg (que Marta Rovira, secretària general d’ERC a l’exili, vol que s’anomeni “mesa de negociació del conflicte polític”) i la gestió dels resultats que produeixi o no.
 
Els pressupostos són la prova del cotó de l’acord entre ERC i la CUP, i també la plasmació de les prioritats d’un Gabinet que, a diferència de l’anterior, s’espera que impulsi polítiques que transcendeixin el dia a dia, no només en relació amb els fons europeus contra la crisi. En paral·lel, la taula de diàleg, que ha de reunir-se d’aquí quinze dies, és la prova del cotó de la predisposició de l’Executiu de Sánchez a abordar la situació catalana amb alguna cosa més que bones paraules.
 

ERC practica el pragmatisme, però té por que la militància trenqui la joguina

 
Atès que el recorregut de la taula de diàleg és incert, Aragonès ha de poder mostrar alguns èxits en la gestió i en la política realitzada Catalunya endins. Que els socis preferents per quadrar els comptes siguin els anticapitalistes obligarà ERC i Junts a fer moltes contorsions, però pot haver-hi sorpreses, perquè algun dirigent de la CUP ha advertit que no tenen cap obligació de votar el que presenti el conseller Giró. Els socialistes ja s’han ofert per treure el carro del fang en cas que calgui, però la jugada que podria donar més estabilitat al Govern és també la més incòmoda per Aragonès, tot i que els republicans a Madrid són una pota imprescindible de la governabilitat. ERC practica el pragmatisme, però sempre té por que la seva militància acabi trencant la joguina.
 
Escenari no del tot improbable: que l’aprovació dels pressupostos passi, finalment, per Salvador Illa. La paradoxa que viuríem seria grossa. El Govern hauria de menester el vot del PSC per actuar mentre el PSOE aniria fent passar amb cançons la part catalana de la taula de diàleg. Això seria un win-win que la Moncloa celebraria amb entusiasme. Aragonès, que potser veu venir el drama, insisteix a separar els eventuals avenços en el traspàs de competències i inversions de l’Estat a Catalunya de la sort de la tan esperada taula sobre el conflicte. Però l’aixeta, a Madrid, és una.