05 set 2021 Setembre pare

He anat a recollir el meu pare a la residència per anar a dinar plegats a un dels seus llocs preferits, un espai que li porta bons records. És el primer cop que podem fer-ho. Va ingressar a la residència de gent gran a primers de juliol i, dos dies després
de ser-hi, les autoritats van dir que se suspenien totes les sortides, així com les visites. Des de llavors, he hagut de parlar amb ell des del carrer, veient-lo i escoltant-lo per una finestra amb una pantalla de plàstic pel mig. A mesura que l’agost s’allargava, la paciència del meu pare s’anava esgotant. “M’escaparé” s’havia convertit en la cançó de l’estiu, me la repetia cada dia per telèfon.
 
Abans de dinar, hem passejat pel centre de la vila, lentament. La calor ha estat prou benigna i, a més, hem trobat un lloc d’ombra on poder seure i veure passar la gent. Seu immòbil, es deixa travessar pel temps. El meu pare ha fet la ­cara que fem tots quan tornem d’un viatge i redescobrim els carrers de sempre amb un cert estranyament, sorpresos per la inesperada extravagància d’allò més ordinari. La vellesa és sentir-se estranger en la pròpia vida, com li passa al pare, que no accepta tenir quasi ­noranta anys, no acaba d’entendre la broma que li gasta el mirall cada matí. El seu em­pipament és còsmic, de cop i volta, tot funciona a càmera lenta. A més, la memòria li fa males passades. Tres ve­gades parla de la meva mare com si encara fos viva, o la ­confon amb la meva germana. Les paraules li són mercuri a les mans.
 

La vellesa és sentir-se estranger en la pròpia vida

 
Mengem un arròs i anem parlant. La conversa no distingeix entre present i passat. Repetim frases de manera circular, som en una sínia. Tenim sort: una mica de fresca entra pel balcó. Els silencis ens envolten, prenen possessió i van jugant amb els coberts. El setembre ha alliberat el meu pare i ara tot sembla més amable. No ens arriba el xivarri del món.
 
Camino agafant el meu pare del braç, perquè no caigui. No ho havia fet mai abans.