21 oct 2021 Otegi i el sentit d’Estat del PP
Que la recent declaració d’Arnaldo Otegi sobre les víctimes d’ETA és d’importància històrica només ho poden negar els necis o els sectaris, ambdós grups incapacitats per fer política. Dit això, es pot i s’ha d’exigir al líder de l’esquerra abertzale que vagi més enllà i es pot lamentar que les seves paraules arribin massa tard. Però –insisteixo– els matisos no han d’esborrar pas el valor objectiu d’un discurs que representa un canvi de rasant sense precedents. Otegi, que ha fet un viatge molt llarg i tortuós, emergeix com una peça essencial d’allò que s’ha vingut a denominar la normalització a Euskadi; he pogut comprovar en directe que la seva capacitat d’anàlisi (sobre la política basca i l’espanyola) és lúcida i realista avui dia, molt més que la de diversos dirigents polítics de Madrid i de Barcelona.
La reacció frontal, intempestiva i agresta del PP davant el que ha exposat Otegi planteja un assumpte de fons que ens porta a les comparacions, sempre imprescindibles i odioses. Comparada amb la del PSOE, l’actitud del PP posa de manifest una esborronadora falta de sentit d’Estat, esquivat aquest per donar aire a una estratègia de polarització que consisteix a presentar com a il·legítim el Gabinet de Pedro Sánchez.
Que els populars han fet un ús malintencionat i immoral de les víctimes d’ETA és una cosa que vivim des de fa temps, i una cosa que contrasta amb la contenció i mesura amb què els socialistes (assolats també per la violència del mateix terrorisme) han manejat aquest àmbit tan delicat. Ara, Pablo Casado prova de continuar escurant obsessivament al pot del dolor de les víctimes, com si una dècada sense ETA fos una dada irrellevant.
Casado prova de continuar escurant obsessivament al pot del dolor de les víctimes
Amb tot, és al fer la comparació temporal quan l’absència de sentit d’Estat del PP cobra més gravetat, si això fos possible. Potser el líder popular necessiti un màster en història per saber que el fundador del seu partit, Manuel Fraga Iribarne, va tenir més sentit d’Estat del que ell està demostrant en aquest moment. L’home que va ser jove ministre de la dictadura i després es va reinventar com a líder de la dreta postfranquista va acabar assumint –més o menys gratament– una democràcia homologada, amb Partit Comunista, autonomies, sindicats de classe i un marc de llibertats que avui alguns proven d’emmordassar. La imperfecta transició –amb tots els seus defectes i virtuts– va fer possible que Fraga, Santiago Carrillo, Felipe González i Adolfo Suárez (amb Jordi Pujol i Xabier Arzalluz) es comprometessin en alguns consensos bàsics, a partir d’un cert sentit d’Estat.
Des de Fraga fins a Casado, sembla que “la derechona” –per utilitzar un mot que agradava molt Paco Umbral– ha anat perdent sentit d’Estat i sentit de la història (excepte en aquell parèntesi que va ser la primera etapa d’Aznar a la Moncloa, assentada en un centrisme obligat per convergents i peneubistes), una cosa que converteix la democràcia espanyola en una cadira inestable, fràgil i incapaç de suportar el pes d’una societat els conflictes de la qual exigeixen molta perspectiva i temperància. La incapacitat de Casado per estar a l’altura l’arrossega als pantans antisistema, allà on Vox i d’altres agiten els fantasmes del pànic, de l’odi, del ressentiment, i d’una visceralitat cínica al servei del “com pitjor, millor”.
Per als populars, ETA és com el membre fantasma d’un cos amputat, una cosa que continua notant-se cada dia, amaniment imprescindible per a l’atac a l’adversari. És, a més, una aposta políticament incendiària, institucionalment miop i èticament indigna.