29 nov 2021 Invisible o inexistent?
Si s’escolten certes veus, el partit més nombrós avui a Catalunya seria el Partit de la Nostàlgia. Concretem-ho: Nostàlgia d’un Govern amb majories estables, nostàlgia d’una Barcelona pletòrica, nostàlgia –fins i tot– d’un tauler de joc en el qual la dialèctica pujolisme-antipujolisme organitzava tots els debats amb una inèrcia tremendament previsible… Es diria que aquesta nostàlgia és superior en alguns despatxos que al carrer, encara que també pot aparèixer en les converses informals al bar i al lloc de treball. I ho fa sota una peculiar forma de desinterès respecte del present que va creixent a tot arreu, i que barreja indignació intensa, desànim reescalfat i un menyspreu mecanitzat envers tots els que exerceixen algun càrrec polític.
Partint del Partit de la Nostàlgia, però –se suposa– sense voler tornar enrere, Àngels Chacón s’ha proposat de liderar la confluència d’algunes de les sigles que, sense èxit fins avui, han provat d’aixecar alguna cosa en aquella zona del solar postconvergent que no ocupa l’edifici de Junts, l’organització construïda per Puigdemont i els seus. Veurem com queda, finalment, el projecte en què s’han implicat, a més dels dirigents del PDECat, els de Convergents, la Lliga Democràtica, Lliures i el Partit Nacionalista de Catalunya. Per a tots ells és l’última oportunitat d’aprofitar els vímets (o les restes dels vímets) d’una cosa que va ser, per teixir una oferta centrista (i més o menys sobiranista) que arreli i aconsegueixi presència institucional. En aquests moments, aquesta presència es redueix als quatre diputats del PDECat al Congrés i als alcaldes i regidors d’aquesta formació, molts dels quals estan sent convidats a unir-se a Junts en les municipals del 2023.
El pragmatisme d’ERC redueix l’espai d’un nou sobiranisme moderat
La premissa de la qual parteix la iniciativa que encapçala Chacón és la d’un suposat dèficit de representació. Hi ha, es diu, entre 200.000 i 350.000 votants catalans que podrien sentir-se atrets per aquesta música. Això no es va poder demostrar en
les passades autonòmiques (amb molta abstenció), però es continua repetint amb alegria. I llavors apareix la pregunta del milió: es tracta d’un espai invisible però real o parlem d’una simple il·lusió?
Si la primera hipòtesi és la correcta, els que s’han embarcat en aquesta nova empresa únicament han de trencar les dinàmiques que impedeixen que aquesta realitat emergeixi; si, en canvi, la bona és la segona hipòtesi, tots els moviments desplegats estan condemnats al fracàs. D’altra banda, en la mesura que el pragmatisme d’ERC es refermi des del Govern i la presidència de la Generalitat, s’empetiteix el buit per on trauria el cap un sobiranisme moderat de nou encuny, que provés d’evitar la repetició dels errors del procés. Al final, el Partit de la Nostàlgia gairebé sempre acaba acceptant el que hi ha, encara que sigui com a mal menor.