16 des 2021 La vam oblidar i ara crema

«Mentre el Govern d’ERC i Junts navega tot dissimulant que els dos socis no estan d’acord en res, a Canet se’ns desfà el país per les costures»
 
La paradoxa és desconcertant, fa rodar el cap: el procés, oficialment, va fer un relat postculturalista del catalanisme; la llengua i la identitat en un sentit clàssic van quedar en segon o tercer terme, en benefici de l’agenda social i econòmica, els fonaments teòrics d’una República avançada on voldria viure tothom (inclosos molts catalans de lleialtat espanyola que caurien del cavall en saber que els esperava un nou país amb més igualtat, més serveis públics i més trens que arribarien a l’hora) perquè es faria real una utopia social-demòcrata, verda, feminista, etcètera.
 
A la majoria -també a qui firma aquest paper- li va semblar bé que el nou independentisme fes més èmfasi en les pensions que no en l’ús social del català, d’acord amb un sentit estratègic que posava per damunt de tot l’objectiu d’arribar a persones poc o gens interessades en els referents del catalanisme de sempre. Repeteixo: la majoria va aplaudir aquest missatge, aquesta manera d’ampliar la base. De fet, la base va créixer moltíssim (no sé si per això o per altres incentius), si es compara amb els percentatges de l’independentisme durant els anys vuitanta i noranta.
 
Ara, quan la batalla del procés s’ha perdut (però perviu el problema d’una nació catalana sotmesa a les arbitrarietats d’un Estat espanyol centralista, uniformista i escassament plural de debò), ara que hem normalitzat un relat independentista que relativitza (sense dir-ho) aspectes com la llengua, la història i la consciència nacional (per no semblar massa antic), ara que hem comprat a l’adversari una idea de la identitat que no contempla el sentit de pertinença (perquè el culpabilitza) sense el qual tot fa figa, ara que estem refent-nos de l’embat fracassat, ara arriba el contraatac pel cantó més identitari, de l’altra banda: partits de la dreta, poder judicial, associacions i mitjans de Madrid s’apunten a rebentar la immersió escolar sense miraments, i ho fan amb la política del misto.
 
La narrativa que els contraris a la immersió han bastit presenta els defensors del català com a fanàtics, etarres, nazis i racistes sud-africans. Que això sigui un deliri monstruós no hi fa res, perquè el públic que consumeix aquesta faula se l’empassa sense cap problema. Cinc minuts abans de desaparèixer, els d’Arrimadas aconsegueixen el guinyol del conflicte que sempre havien anunciat que arribaria, han treballat a fons per fer-lo possible. El PP i Vox, esclar, també hi suquen pa ben a gust.
 
La immersió és qüestionada d’una manera que no havíem vist mai abans. L’independentisme observa, atònit i descol·locat, com el contraatac arriba en el pitjor moment: divisions estratègiques, malfiances permanents entre partits, desconcert de les bases, reconstrucció difícil de la credibilitat institucional… Mentre el Govern d’ERC i Junts navega tot dissimulant que els dos socis no estan d’acord en res, a Canet se’ns desfà el país per les costures, a la velocitat de la llum. Diverses entitats han activat una demanda col·lectiva perquè el 25% en castellà que s’ha d’aplicar a l’escola de Canet arribi a més centres escolars. Si calia revisar la manera de fer la immersió lingüística avui -que segurament calia-, no havia de ser sota el punt de mira del TSJC ni enmig del soroll dels que diuen voler el bilingüisme. Ara, malauradament, tot ha agafat unes tonalitats que no permeten analitzar res amb distància, ni animen a pensar consensos nous amb la calma necessària.
 
Havíem anat a buscar una República ideal de perfils escandinaus i hem aterrat en una autonomia abonyegada que ha de defensar els bàsics per no convertir-se en reserva índia. Vam oblidar una mica la llengua i ara crema. L’episodi de l’escola de Canet i la negociació de la nova llei audiovisual espanyola (per les quotes de les plataformes de distribució) han recordat a l’independentisme que hi ha coses que val més no posar en segon terme, perquè tot és massa feble, massa fràgil i massa vulnerable.
 
La identitat catalana d’avui no és com la de primers del segle XX, ni com la del 1931, ni com la del 1980, això és obvi. Però la llengua catalana hi continua tenint un lloc central, inesborrable, altrament hauríem entrat en un procés d’irlandització que, afortunadament, no es dona. Tot això no implica que des de l’independentisme no s’hagi de pensar a fons sobre el valor de la cultura en castellà que es fa a Catalunya, que és també un patrimoni ric d’aquest país, que no ha de ser vist com un element estrany. La gestió de la pluralitat demana intel·ligència i cintura, tant com una defensa clara i ferma de l’idioma que Pompeu Fabra va convertir en un codi modern i a l’abast de tothom.
 
I una cosa més: no caiguem en les trampes que ens paren, que són moltes. Mesurem els gestos i administrem les forces. No alimentem focs d’encenalls. Fem sense fer fressa. Filem molt prim.