23 des 2021 La gran lliçó de Havel
Us explicaré un secret: quan jo vaig començar en això del periodisme, els grans de la política m’impressionaven força. Jo era molt jove i ells eren figures encunyades a la màquina de la transició democràtica, era inevitable que la barreja de fascinació i respecte m’empetitís. Recordo els nervis que vaig passar en una entrevista amb un dels pares de la Constitució del 1978 –primera trobada a soles amb una peça d’aquest calibre– i el molt que la vaig preparar per evitar errors. Aleshores, tenia la sensació que accedia a la gran història per poder preguntar als que l’estaven forjant amb les seves decisions, em sentia com un privilegiat a qui deixen mirar una mica pel forat del pany.
Avui, tot és molt diferent: el cronista ja té alguns cabells blancs i noves generacions de líders han arribat a l’escenari, amb menys mítica que els d’altres temps, també amb menys visió, amb més aparell tecnològic sens dubte. Admeto que puc ser una mica injust en aquesta comparació, demano disculpes per endavant si algú se sent ofès. No pocs polítics d’avui em semblen insubstancials, buits per dins, sostinguts únicament per l’aire d’una cosa que no és exactament ambició, encara que ho sembla. L’ambició se li suposa a qualsevol persona que aspira a alguna forma de poder i és un combustible necessari. El problema és que l’ambició ha estat substituïda per una cosa que alimenta la lluita entre partits i grups d’interès però no serveix per construir, és una metadona que manté drets els que juguen, res més. En tinc prou amb veure el guinyol setmanal al Congrés dels Diputats per certificar que la manca de grandesa que patim és la falta d’ambició en un sentit clàssic. Deixo per als savis desentranyar si aquesta deriva és fruit de la mediocritat dels concernits o bé si la mediocritat és el resultat d’una dinàmica com la que he explicat.
Davant aquest paisatge, penso en alguns exemples que em reconciliïn amb la política. És una estratègia per poder superar el fàstic i la indignació que produeixen alguns espectacles en els quals la demagògia ha estat superada per una cosa molt més corrosiva, una forma de representar la lluita política en la qual no hi ha ni límit al ridícul, ni límit a la falsedat, ni límit a la intemperància. Llavors, acostumo a recalar en Václav Havel, el traspàs del qual va ser ara fa deu anys. El dissident, intel·lectual i primer president de la Txecoslovàquia que es va alliberar del règim comunista continua sent un far en aquesta Europa en què molts ciutadans han de triar a les urnes entre cínics i fanàtics, i això si tenen la sort enorme d’evitar caure en mans d’aquells zombis que són els farsants amb revestiment de grans ideals i bones intencions.
“Hauria d’haver confiat més en el meu propi sentit comú i menys en què els experts sabien el que feien”
En el volum de pensaments i records titulat Sea breve, por favor , Havel, entrevistat per Karel Hvízd’ala, ens dona una lliçó, a propòsit dels problemes econòmics al seu país, que hauria d’obrir els ulls als actuals líders europeus, sobretot en aquests temps de pandèmia, populismes i desconcerts: “La impressió principal que tinc al respecte després de tants anys la resumiria així: hauria d’haver confiat molt més en el meu propi sentit comú i menys en què els experts sabien el que feien. Recordo que hi havia aspectes que llavors ja em resultaven sospitosos, però no m’atrevia a pronunciar-me massa”. L’escriptor transformat en estadista afegeix, amb una sinceritat inusual entre els que han exercit responsabilitats tan altes, que “si bé tot això em semblava estrany i sospitós, apaivagava les meves suspicàcies amb l’argument que segurament no es podia fer de cap altra manera. I alguns m’asseguraven que havia de ser així”. Prenguin bona nota d’això els qui, en aquesta hora tan complicada, estan dirigint els governs que marquen les nostres vides, des de les institucions europees fins a l’ajuntament més petit.
Les paraules de Havel posen sobre la taula el dilema perenne que regeix el cor de la tasca política: com encertar en allò que cal fer d’acord amb l’interès general? Sota l’omnipresent dictat dels spin doctors i altres assessors àulics, inspirats per sondejos incessants que potser no deixen veure el bosc, amarrats a rutines de comunicació que tendeixen a convertir els ventrílocs en protagonistes, i tot confonent l’oportunisme i el tacticisme amb l’audàcia i el coratge, alguns governants van fent via. Mentrestant, nosaltres, ciutadans extraviats, enyorem allò que Havel tenia i que tant escasseja.