13 gen 2022 No molesteu, no matiseu
Molt abans que s’haguessin inventat les xarxes socials (i la ràdio i la televisió), Arthur Schopenhauer va deixar escrit que “són molt pocs els que pensen, però tothom vol tenir opinions”. L’efecte social d’aquesta tendència, segons el filòsof alemany, és molt evident: “I quina altra cosa poden fer que agafar-les d’altri en comptes de formar-se-les pel seu compte?”.
Està clar que Twitter i altres xarxes socials permeten que qualsevol participi de la il·lusió de fer-se i tenir una opinió, fins i tot de veure-la amplificada d’una forma inimaginable en el món dels nostres pares i avis. A Twitter –diguem-ho un cop més– hi ha de tot: el bo, el dolent i la mitjania, frases brillants com aforismes de grans autors i expressions barroeres típiques de les parets d’alguns lavabos. Les opinions (sòlides o simples ocurrències) circulen enmig de molts altres materials, tals com dades (certes i falses), consignes, rumors, llocs comuns, eslògans, soroll…
La lluita pel relat impregna Twitter amb la lògica perversa de la propaganda
Ens hem acostumat a dir que Twitter no és “la realitat” (com si féssim un conjur), però parem atenció al que s’hi cou com si, olorant a estones aquesta olla, poguéssim saber alguna cosa rellevant sobre el que envolta “allò real”. Al cap i a la fi, els que prenen decisions (governants, financers, empresaris, líders socials, etcètera) viuen pendents de les aparences més que dels fets, ja que ningú amb responsabilitats importants desconeix el terreny de joc: la democràcia és un règim d’opinió pública i, per tant, cal lluitar per les paraules i els seus ecos. Aquest combat, que antigament tenia lloc als mitjans, avui s’esdevé també a les xarxes socials. El que abans es coneixia com a batalla de les idees i que avui denominem lluita pel relat és el més important per a qualsevol governant el poder del qual depengui de les urnes. Aquesta lluita impregna Twitter i altres xarxes amb la lògica perversa de la propaganda, basada en la repetició, la simplificació i l’exageració. Tots els que som a Twitter i tenim la pretensió d’emetre des d’allà opinions més o menys raonades som susceptibles de ser engolits per tempestes retòriques (de porqueria, de fal·làcies, d’insults, de malentesos, o del que sigui) que sorgeixen del xoc descarnat de propagandes en pugna. Servidor –ingenu com soc– pensava que la ironia seria una armilla antibales per moure’s entre les trinxeres. Res d’això, sempre són a l’aguait aquells lectors literals i impulsius que disparen abans de comprendre res. Però siguem justos: en el fragor del bombardeig tuitaire, tots tendim a ser més rucs.
Una cosa que separa qualsevol opinió meditada de les simples ocurrències és la inclusió afinada de matisos. Matisar és pensar dues vegades, és intentar repensar el que s’ha pensat, és impugnar-se un mateix per trobar alguna cosa que no s’havia pensat inicialment i que il·lumina la idea principal i, fins i tot, la sotmet a crítica. No s’ha de confondre el matís amb la vaguetat o amb l’art de voler quedar bé; es pot mostrar convicció –fins i tot ser contundent– i, alhora, exposar matisos que enriqueixin les tesis que es van desgranant davant el públic. Matisar és tractar el receptor amb el més gran dels respectes. Matisar és empipar, és aprofundir. Sense matisos, qualsevol opinió pot transformar-se en un fake.
Aquest any celebrem el centenari del naixement de Joan Fuster. Quan soc a Twitter (i a fora d’aquesta xarxa), provo que la meva brúixola sigui un dels seus aforismes més brillants: “Tota coincidència entre les meves idees i les teves és això: pura coincidència”.