20 gen 2022 Els líders i el temps

Jordi Cuixart plega de la presidència d’Òmnium Cultural i ho fa dient que “calen nous lideratges”. Ell és l’únic dirigent del procés que ha quedat al marge de les dinàmiques de la competició partidista i això atorga a les seves paraules un ressò particular. Cuixart assegura que no contempla fer política des de cap partit i afegeix que con­tinuarà treballant com un activista­ més. Uns l’han escoltat amb inquietud, uns altres amb nostàlgia, tothom amb interès.

Davant dels micròfons de RAC1, preguntat per Jordi Basté, l’empresari ha raonat la seva decisió a partir de la necessitat d’aconseguir “una estratègia compartida” de tot l’independentisme, la qual cosa només es pot assolir, segons­ el seu criteri, a partir d’una renovació de cares. Les coses no es veuen igual el 2017 que el 2022, ha reblat, cal ajustar “la graduació de les ulleres”. És una manera elegant de dir que hi ha una certa obsolescència de la cúpula­ que va organitzar l’1 d’octubre. En parlar de fi­gures com Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i altres companys de viatge­, Cuixart ha emprat el terme referent­, com una condició diferent de la de líder. Si algú s’ha sentit interpel·lat, potser ha fet veure que la reflexió no el con­cernia.
 
El punt més fort i el punt més feble de Jordi Cuixart és justament la seva innocència política. Quan dic innocència no vull dir ignorància ni immaduresa, vull dir una capacitat insòlita de crear mis­satges que prescindeixen –aparentment– de les categories que organitzen la relació envitricollada­ entre opcions diferents. Ell va a la seva. Això li surt bé –en mans d’un altre­ seria un fracàs– perquè s’ho creu i perquè és un outsider que no encaixa en les maneres de veure la realitat pròpies dels dirigents d’ERC, Junts, la CUP o els comuns, quatre formacions on, en teoria, Cuixart hauria pogut trobar un lloc i una carrera política. També és possible que ell intueixi que, si canviés de carril, les seves paraules deixarien de tenir la música i la màgia que la fan agradable a moltes orelles­.
 
Votants de diferents partits parlen bé de Cuixart, que encarna la promesa impossible d’un líder al marge dels in­teressos, les misèries i els equilibris del supermercat­ d’ofertes electorals. Una de les gràcies del carisma de Cuixart és que cadascú hi veu una mica allò que vol veure-hi­ (per això l’aplaudeixen amb idèntic entusiasme entorns que semblen irreconciliables). La seva distància respecte del càlcul polític el fa atractiu però també el fa incòmode, el fa fresc, però també el porta a descobrir alguns me­diterranis.
 
És molt revelador, en aquest sentit, el que Cuixart escriu al seu darrer llibre, Aprenentatges i una proposta: “Quan parlem dels partits polítics, hem de tenir sempre present que tenen una certa tendència al linxament. Quan s’acosten eleccions­, especialment (i fins i tot legí­timament), però sense que tinguin una excusa tan clara al davant, també. Sovint. Des d’Òmnium hem tingut sempre clar que no podem caure en el parany dels discursos­ antipartits, que són terreny abonat per al populisme, però també tenim una premissa igualment clara, i amb aquesta hem treballat: justament per protegir-nos­ dels partits, no podem ser mai de part”.
 
Una de les gràcies del carisma de Jordi Cuixart és que cadascú hi veu una mica allò que vol veure-hi
Tot està connectat. La notícia de la jubilació daurada d’alts càrrecs i personal del Parlament (cobrant el sou íntegre sense haver de treballar a partir dels seixanta anys) ha provocat estupor, indignació i malestar en la ciutadania. Per bé que aquí es parla de funcionaris i no de diputats, l’escàndol alimenta la desafecció democràtica i la sensació –ja molt estesa– que els partits operen com un sistema pseudofeudal que crea privilegis amb impunitat, gràcies a una endogàmia i una opacitat que beneficien totes les sigles, per sobre i per sota del combat pel poder.
 
Aquest episodi a la Cambra catalana deixa en molt mal lloc totes les formacions, incloses les independentistes. També és un cas que tendeix a amplificar –es vulgui o no– el missatge de Cuixart sobre la necessitat de repensar lideratges i mirar cap al futur. Si el prestigi institucional cau en picat, no es pot dir que els responsables d’aquesta martingala són només els que remenaven les cireres l’any 2008.
 
La presó i l’exili han convertit en tabú el debat imprescindible sobre els lideratges del camp independentista. Cuixart ha trencat aquest tabú amb un gest que subratlla­ dues evidències: tothom està sotmès al pas del temps i ningú és im­prescindible.