27 gen 2022 Seu de sobirania o forat negre?
En una democràcia com cal, el Parlament és un lloc sagrat. No convé que les institucions que fonamenten el sistema esdevinguin escenari d’un vodevil, com està passant a la Cambra catalana. Tothom sap i repeteix que la sobirania nacional té el centre de gravetat en el poder legislatiu, que fa les lleis i controla el Govern. Als estats nació contemporanis que són sistemes pluralistes i democràtics, el Parlament és l’expressió de la voluntat popular que surt de les urnes. Catalunya, que és una nació sense Estat, té un Parlament amb una sobirania limitada pel fet de ser oficialment una comunitat autònoma del Regne d’Espanya. Això no implica que la responsabilitat dels parlamentaris catalans sigui menor o menys delicada que la dels diputats del Congrés espanyol. Que l’autogovern representi menys poder real per al legislador no fa que aquest tingui un vincle més feble amb els seus votants i els ciutadans en general. Cal no perdre de vista aquesta perspectiva.
Les llicències per edat i la manca de transparència han posat el Parlament català enmig de la polèmica, una situació agreujada per les declaracions (al meu parer increïbles) d’alguns antics membres de la Mesa de la Cambra, en el sentit que desconeixien aquesta mena de privilegis, així com altres pràctiques. Per reblar el clau, ha transcendit l’enfrontament entre l’ex-lletrat major, Antoni Bayona, i l’actual secretària general de la Cambra, Esther Andreu, després de la dimissió del primer i de dos integrants més de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública, l’organisme que gestiona la política de transparència de la institució. A l’escàndol per un tracte especial a funcionaris públics s’hi ha sumat la picabaralla partidista de sempre (més ridícula que mai, perquè cap formació va denunciar aquesta anomalia) i una guerra oberta entre alguns alts càrrecs encarregats de vetllar per la burocràcia de la casa. Sembla una adaptació de la sèrie danesa Borgen barrejada amb la britànica Sí, ministre, i amanit tot amb els aires d’Els Pastorets, del gran Folch i Torres.
Sembla una adaptació de ‘Borgen’ barrejada amb ‘Sí, ministre’, i amanida amb els aires d’‘Els Pastorets’
L’espectacle és dolent i encara fa més mal perquè venim d’on venim. Durant els anys del procés, el Parlament es va convertir en un lloc sobrecarregat (amb moments afortunats i moments també lamentables) perquè els grups independentistes volien subratllar la legitimitat de les decisions que s’anaven prenent. Les costures legals de la Cambra van patir l’estrebada d’un embat que basculava entre el simulacre i l’exploració indolora de la ruptura, molta propaganda i poca realitat; això va provocar la decepció de les bases del procés, sobretot el 10 d’octubre del 2017, quan Puigdemont va proclamar la independència i, tot seguit, la va suspendre. Ara, el mateix Parlament que havia d’esdevenir l’expressió més genuïna de la nova República independent apareix com una andròmina avariada i notablement afectada en la seva reputació.
El Parlament de Catalunya té menys poder que les Corts espanyoles, l’Assemblea Nacional francesa o la Cambra dels Comuns del Regne Unit, però ara no es tracta de debatre sobre la quantitat sinó sobre la qualitat i sobre l’ús d’aquest poder. El legislatiu dels catalans no pot semblar un forat negre, ha de projectar rigor, responsabilitat i confiança a la societat, altrament contribuiria a engrandir la desafecció i la sospita generalitzada, que sempre és injusta, perquè hi ha molts polítics i molts funcionaris que fan les coses bé. Preservar la credibilitat de les institucions catalanes és una tasca urgent.