07 mar 2022 Metàfores (dolentes) sobre Ucraïna
Després de dotze dies de guerra a Ucraïna, ja s’han gastat totes les metàfores per presentar el conflicte provocat per la invasió de Putin com una cosa que el públic català i espanyol pugui relacionar amb situacions properes. Totes aquestes metàfores –com a joc comparatiu forçat de miralls– són dolentes i únicament desinformen sobre el que està passant. Resumeixo les tres comparacions principals que han circulat i que hauríem d’aparcar immediatament.
Alguns han dit i escrit que Ucraïna seria Espanya, sotmesa al separatisme de catalans i bascos, que recordarien als moviments que han encoratjat les milícies prorusses de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Luhansk, que Putin ara ha reconegut. D’altres han dit i escrit que Ucraïna és com Catalunya, atacada per l’Estat espanyol l’octubre del 2017, quan el referèndum unilateral impulsat pels independentistes va ser contestat amb repressió policial i judicial. I uns tercers suggereixen que Ucraïna és com la Segona República Espanyola que, en la seva lluita contra les tropes colpistes de Franco, no va tenir l’ajuda militar de les grans democràcies, mentre Alemanya i Itàlia van donar suport al bàndol rebel. Finalment, queda per al museu del disbarat el que va amollar Aznar, en un moment d’inspiració digne del Club de la Comèdia: “La situació a Ucraïna és millor ara mateix que la del PP, perquè allà no hi ha armament nuclear”. L’expresident espanyol va superar així les comparacions, també desafortunades, que alguns polítics catalans van fer entre el drama ucraïnès i la sort de la taula de diàleg del postprocés català.
El sentit del ridícul aconsella que ningú no s’apropiï dela guerra per al seu respectiu relat
El sentit comú i el sentit del ridícul aconsellen que ningú no s’apropiï de la guerra a Ucraïna per al seu respectiu relat, perquè comparar pot ser desfigurar notablement el que s’esdevé allà i el que s’esdevé aquí. Contemplar des de Madrid i Barcelona la contesa posa de manifest un fet històric rellevant: Espanya va quedar al marge de la Segona Guerra Mundial i aquesta circumstància continua influint en moltes interpretacions, a dreta i esquerra. Especialment delirants són els comentaristes de dreta que qualifiquen Putin de “comunista”, tan despistats com els dirigents de certa esquerra que, ancorats en la mentalitat de la guerra freda, assenyalen repetidament l’OTAN abans de condemnar –amb la boca petita– la invasió russa.
A Catalunya, on sempre estem disposats a donar lliçons de pacifisme i moral al món, el lema “No a la guerra” ha tocat fons, perquè aquesta vegada és insuficient i, a més, distorsiona la realitat a l’igualar l’agressor i l’agredit. El president Aragonès i la consellera Victòria Alsina han expressat una posició institucional del Govern que està a l’altura de les circumstàncies. No pot dir-se el mateix de totes les forces polítiques i d’algunes associacions, atrapades en l’obsessió antiamericana.