14 mar 2022 Feijóo no vol ser Merkel

El febrer del 1996, José María Aznar escriu això, en un llibre que serveix per rellançar-lo com a líder de la dreta: “De Manuel Fraga Iribarne, que el mateix Felipe González li va reconèixer que tenia l’Estat al cap, vam aprendre llavors dues coses que s’han mantingut ancorades de manera ferma a les files d’aquest partit, que, al seu moment, per ampliar la seva base en direcció al centre, que consideràvem el nostre espai natural, vam procedir a refundar: una, la importància d’oferir als espanyols un projecte nacional clar i aglutinant; una altra, la confiança en la tasca tenaç, en l’esforç sense desmai i en la voluntat de defensar les nostres conviccions més profundes amb determinació i capacitat”. Continua sent el centre “l’espai natural” del PP? Ho ha estat alguna vegada? Forma part el centrisme de les conviccions dels dirigents del PP?
nbsp;
Anem als fets. Aznar només va actuar com a polític centrista en la legislatura 1996-2000, la que va suposar un relleu històric a la Moncloa, després de la llarga etapa de Felipe González. Aquell centrisme partia de la necessitat d’un pacte estable amb CiU i el PNB, formacions nacionalistes que eren imprescindibles per a la governabilitat, ja que els populars havien guanyat les eleccions, però no prou. Després, amb la majoria absoluta del 2000, l’aznarisme va ensenyar la seva cara veritable i el centrisme circumstancial va donar pas a unes polítiques més dures, dissenyades al laboratori de la FAES. Els governs del socialista Zapatero després dels comicis marcats pels atemptats de l’11-M, van confirmar un PP d’oposició feréstega, molt allunyat de qualsevol enfocament centrista. Amb el retorn al poder el 2011, el PP tampoc va aixecar la bandera centrista, malgrat que Rajoy tenia formes més suaus que el seu antecessor. De nou a l’oposició, i sota el lideratge de Casado, el PP va imitar discursos i actituds de Vox i –per activa i per passiva– va donar aire als ultradretans, amb acords de governabilitat en algunes autonomies. Aquest viatge a l’extremisme ha culminat amb el pacte de Govern PP-Vox a Castella i Lleó.
nbsp;

Qualsevol dirigent regional del PP podrà asseure Vox a la taula de govern

nbsp;
Alberto Nuñez Feijóo, amb fama de moderat, aterra al lideratge estatal del PP perdent una gran oportunitat de mostrar centrisme i autoritat alhora. Ha permès que el popular Fernández Mañueco fiqui els ultres al seu govern autonòmic. El gallec podia haver mirat a Europa per inspirar-se. Per exemple, Angela Merkel va prohibir qualsevol aliança de la CDU amb els ultres d’Alternativa per a Alemanya, arran de les eleccions a Turíngia. Però Feijóo ha optat per suggerir que el que ha passat en terres castellanes és una excepció i que és culpa del PSOE. Mentrestant, el president del PP europeu, el polonès Donald Tusk, ha qualificat la peripècia de “trista notícia”.
nbsp;
S’ha creat el precedent i qualsevol dirigent regional del PP podrà asseure Vox a la taula de Govern. Molt poc ha durat el centrisme de Feijóo com a nou líder de la dreta espanyola.