24 mar 2022 El cel de Tinduf i el de Kíiv

Els nens ucraïnesos que viuen amenaçats per les bombes que Putin ordena llançar tenen un Estat que els empara. Això no els salvarà de morir, esclar, però fa que el seu present –malgrat la cruel guerra– permeti connectar amb una certa esperança. En canvi, els nens sahrauís que viuen als camps de refugiats de Tinduf, en territori algerià, avui tenen menys motius per a l’esperança que fa una setmana: el Govern espanyol, després d’anys d’apostar oficialment per un referèndum d’autodeterminació d’acord amb les resolucions de les Nacions Unides, anuncia que aquest poble s’ha de conformar amb una autonomia dins del Marroc, en la mateixa línia del que han manifestat els Estats Units i Alemanya. El cel de Tinduf i el de Kíiv és igual de blau, però la sort dels ucraïnesos i la dels sahrauís són com la nit i el dia. Per què ajunto aquests dos pobles? No soc jo, és l’actualitat. Per cert, la guerra al Sàhara Occidental fa molts anys que dura, però no ens interessa gaire.
nbsp;
Els pobles sense Estat fan cua a l’espera de la seva oportunitat per deixar de ser invisibles. Als sahrauís –que van ser colonitzats per Espanya i ocupats militarment pel Marroc– les democràcies occidentals els diuen avui que s’hi posin fulles, que s’oblidin de tenir un Estat propi, i ho fan després de dècades de promeses basades en la doctrina de la descolonització. El canvi de criteri de Madrid s’argumenta a partir de la defensa dels interessos econòmics i geopolítics, i suposa enterrar de manera arbitrària els compromisos de la Moncloa amb una nació petita que ha patit i pateix l’imperialisme del Regne del Marroc, que no es pot considerar una democràcia amb cara i ulls. A banda del fet que Pedro Sánchez ha impulsat aquesta mesura amb evident menyspreu dels seus socis i del Parlament, el que li dona una tonalitat especialment trista i desgraciada és la comparació amb els discursos idealistes, universalistes i solemnes que el mateix president espanyol ha fet per justificar l’enviament d’armes al poble ucraïnès.
nbsp;

La guerra al Sàhara Occidental fa molts anys que dura, però no ens interessa gaire

nbsp;
El contrast entre el que Espanya fa en suport dels ucraïnesos i el que fa per enterrar el dret d’autodeterminació dels sahrauís és insostenible moralment, per bé que es pugui explicar a partir de la immigració irregular, el gas, la pesca, el terrorisme yihadista i l’estatus de Ceuta i Melilla. Que les relacions internacionals no són Disneyworld ja ho sabíem, però la distància entre la realpolitik sense memòria i l’idealisme europeista-atlantista no pot ser un abisme. Aquesta distància desfigura la credibilitat de Sánchez, i no únicament a Tinduf. Fernando Vallespín es demanava a El País si l’acord entre Marroc i Espanya “és just?”. Estiro aquest fil: es pot parlar seriosament de justícia davant d’un tirà com Putin si les nostres decisions davant de tercers són profundament injustes? Aquest doble discurs és un esperpent.
nbsp;
Ucraïna és un Estat molt jove, va néixer el 1991, en el caos de l’ensulsiada de la Unió Soviètica; si no haguessin aprofitat aquesta finestra d’oportunitat, avui els ucraïnesos formarien part de la Federació Russa, i els Estats Units, Alemanya i Espanya els veurien com veuen els sahrauís. Les fronteres (tan noves) de l’Estat ucraïnès –vulnerades per Putin– serveixen per blindar l’esperança dels atacats, mentre les fronteres inexistents al Sàhara Occidental condemnen un poble no menys digne ni menys heroic que l’ucraïnès a una injustícia perenne. Això passa en un racó oblidat de món, en mans d’un monarca que té tant d’autonomista com Putin de defensor dels drets humans.