31 mar 2022 I, de sobte, són herois
Surten per la televisió persones de condició diversa explicant que mai no han fet servir armes però que estan disposades a fer-ho perquè “hem de defensar el nostre país, les nostres llars, les nostres famílies”. Són persones que, fins fa un mes, tenien les seves vides, les seves feines, les seves aficions, els seus amors, les seves preocupacions, els seus plans, els seus somnis i, de sobte, es converteixen en herois. No ho busquen, no els agrada, no entrava en les seves previsions, però estan fent el paper d’herois. Eren informàtics, mestres, directores comercials, reposadors de supermercat, advocades, arquitectes i ara són combatents. Els seus testimonis són colpidors.
Diversos experts van establir, fa més d’una dècada, que vivíem en un temps postheroic, marcat pel rebuig a les narratives èpiques del passat, substituïdes alegrement per visions més neutres, ancorades en els avenços tecnològics, les noves incerteses i la idea de guerres de baixa intensitat que proven d’aconseguir els màxims objectius amb les mínimes baixes.
El món dels herois semblava liquidat, vàlid únicament quan citàvem, per exemple, Winston Churchill com algú que va saber posar paraules a la resistència d’un poble que no es va arronsar davant el mal; no és sobrer recordar que l’heroi respon a un escenari on el bé i el mal estan sempre perfectament delimitats.
Per al mainstream occidental, la idea de l’heroi s’havia convertit en una cosa dubtosa, massa propera al màrtir enaltit pel gihadisme, la gran amenaça després de moltes dècades de guerra freda. Els últims herois inqüestionables tenien a veure amb un conflicte cruent, però no eren combatents: parlo, esclar, dels bombers i policies que van donar la vida quan els atemptats de l’11-S a Nova York. D’aquí ve, també, que l’heroi militar de nou encuny –digerible per al pacifisme social– hagi estat el soldat enviat a missions “humanitàries”.
Així mateix, els estudiosos van dictaminar que havíem entrat en una etapa postnacional, en la qual la identitat col·lectiva, el sentit de pertinença i el patriotisme anirien retrocedint, sota la seducció del que és global i la deslocalització simbòlica que provoquen les noves maneres de viure i treballar. L’Estat –afegien aquests estudiosos– deixarà de ser la referència que donarà seguretats als individus, tot serà més líquid.
Finalment, tot això no era més que el fruit d’un marc postmodern que havia sorgit amb la crisi dels valors que construeixen la modernitat, entre els quals la fe en el progrés il·limitat i l’afecció a l’herència il·lustrada, amb el centre de gravetat en els drets humans, la sobirania popular i les llibertats essencials. El neoliberalisme econòmic va trencar, a partir dels vuitanta, els consensos forjats després de la Segona Guerra Mundial. La protecció social es va esquerdar, va aparèixer un nou individualisme del campi qui pugui. I la Xina com a model aplaudit cínicament.
El Kremlin va errar si va veure els ucraïnesos com ciutadans postmoderns que es rendirien en dos dies
Doncs bé, la coratjosa resposta dels ucraïnesos a l’agressió russa és una revolta heroica, nacional i moderna, les tres coses alhora. La lluita del poble d’Ucraïna va contracorrent i desmenteix que el marc postheroic, postnacional i postmodern sigui inalterable i irreversible, una cosa que Putin no contemplava quan va decidir envair el país veí. El Kremlin va errar si va considerar els ucraïnesos com ciutadans postmoderns que es rendirien en dos dies.
En l’entrevista amb el setmanari The Economist, el president Zelenski nega ser un heroi, evita la sobreactuació i deixa anar una reflexió que connecta amb el millor esperit de les dues revolucions que van crear el món contemporani, l’americana i la francesa: “No es tracta de qui té més armes o més diners o gas o petroli, el que sigui. I per això hem de tenir influència. Això és el que vaig comprendre, el primer que vaig comprendre, que nosaltres, els ciutadans, tenim influència. Els ciutadans som els dirigents, i els dirigents polítics, alguns d’ells, són uns perdedors”. Davant el mano i disposo de Putin, més democràcia. Ciutadania.
Des del 1991, Ucraïna ha mirat cap a l’Oest per consolidar-se com una societat oberta. Les protestes de la plaça Maidan de Kíiv van ser l’expressió –ja heroica llavors– d’una voluntat ferma d’escapar d’aquella cultura política de Moscou basada en la força, la por i l’obediència cega al poder. Avui –no ho oblidem– els ucraïnesos estan defensant la nostra Europa imperfecta i lliure al defensar la seva terra.