09 jun 2014 L’abstenció de CiU
Alguns han descobert ara que el pujolisme ja no existeix, una realitat que vam certificar fa uns quants anys, sobretot quan tothom va adonar-se que Artur Mas diu el mateix a Barcelona, Madrid i Brussel·les, i que és un líder de país i no l’empleat dòcil de certes elits. L’enuig que ha provocat en alguns sectors la decisió de CiU d’abstenir-se en la votació de la llei d’abdicació del Rei posa en evidència, un cop més, la gran ignorància que molts dirigents polítics i econòmics de Madrid (i algun de Barcelona) exhibeixen sobre la Catalunya d’avui. Deu ser que només llegeixen els cronistes que amenacen Mas en comptes d’analitzar el cas amb rigor.
En anunciar la seva abstenció, CiU ha pres l’única decisió congruent i lògica amb el que avui és i representa Convergència i una part central de la societat. Els que diuen no comprendre-ho haurien d’escoltar què pensen i senten les bases, els quadres, els alcaldes i la majoria de votants d’aquesta opció. La nova Convergència de Mas -la que assumeix el projecte sobiranista a partir de l’any 2010 quan el TC es carrega l’Estatut- no és l’organització de Pujol i Roca, basada en firmar xecs en blanc i esperar, després, la generositat de Madrid, a l’estil del que Santamaría va fer divendres en anunciar onze milions d’euros per a la rebaixa de tarifes i peatges a Catalunya. Tractar la societat catalana amb el bastó i la pastanaga indica que el Govern espanyol no ha entès res.
Ho tinc escrit en aquest diari des de fa molt temps: una part de la societat catalana ha desconnectat mentalment del que representen el projecte i els poders espanyols. La desconnexió és un fenomen tangible i no tornarem al món d’abans, passi el que passi. Tots els partits només són eines que una societat té per organitzar la voluntat col·lectiva i, per tant, han d’estar al servei de la gent. En abstenir-se, CiU interpreta molt bé el sentir d’una gran majoria social catalana i envia un missatge: el procés no és cap maniobra tàctica, va de debò. El vot afirmatiu hauria estat suïcida i ens hauria recordat aquell Cambó que va sentenciar de mort el seu partit, la Lliga, en no adonar-se, a finals del 1930, que l’opinió ciutadana veia la monarquia com el gran problema. Els apologetes de Cambó -malalts d’amnèsia- mai no esmenten aquell episodi. Ara, però, per a Mas i molts catalans el debat no és entre monarquia o república, sinó entre votar o no votar.
D’altra banda, que Mas, en la seva condició de president de la Generalitat, assisteixi a la proclamació de Felip VI no és -com diuen alguns sobiranistes miops- cap baixada de pantalons, sinó un gest coherent amb el sentit institucional que informa tots els seus actes, inclòs el discurs d’alçada que va fer poc després de saber-se l’abdicació. No oblideu que Mas és l’home de la molt difícil ruptura pactada, un paper imprescindible en aquest moment.