12 jun 2014 Dissabte fem com Raimon

Aquest dimarts passat al vespre, durant l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’admirat Raimon, el poeta Enric Sòria va dir això en la seva magnífica glossa del premiat: “La seua infància degué quedar marcada pels silencis i els mormols temorosos que aquella tragèdia [la Guerra Civil] propicià -almenys entre els que érem de la cuchara-, i també pel fet que la seua llengua, la de la seua família i del seu poble, havia quedat oficialment extinta, sense cap presència a l’escola, els discursos, la ràdio, el cinema o les cançons de moda. Llavors, per què Raimon va cantar en català, quan a València això encara no ho feia ningú? Crec que, senzillament, perquè era la seua llengua i la del poble, perquè ell era poble i volia ser-ho”.

Magistral com sempre, l’amic Sòria va fer-se la pregunta central de la nostra cultura -de qualsevol cultura- i la va respondre amb concisió i claredat. Per què hi ha cultures que, tot i ser petites al costat de les demogràficament dominants, no desapareixen? Perquè els seus membres no es resignen, vet-ho aquí. Raimon hauria pogut cantar en castellà, en anglès, en francès. Ho tenia fàcil. Però va triar la llengua del seu poble, que -quines casualitats- és la llengua d’Ausiàs Marc, la mateixa d’Espriu, de Fuster, de Porcel… I fent aquesta tria de manera plenament conscient -com va subratllar la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, en obrir l’acte- Raimon “va contribuir de manera poderosa a fer que retrobéssim el coratge i el respecte per nosaltres mateixos, el sentit d’una existència que s’afirmava lliure”.

El que va fer Raimon sota la dictadura de Franco ho van fer d’altres, afortunadament. I per això avui encara parlem en català i fem cançons en català, i teniu a les mans un diari en aquesta llengua. El que va fer Raimon ens recorda que ser el que volem ser exigeix, sovint, una afirmació i un risc. També pensava en això mateix diumenge passat al vespre, quan vaig tenir l’enorme sort de gaudir de la versió que la Jove Companyia del Teatre Nacional ha preparat d’El cantador, una obra divertidíssima escrita per Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, i que ara es pot veure en diverses ciutats. Sota la direcció de Xicu Masó, una colla d’actors i actrius d’una força i una gràcia sensacionals ens transporta al que va ser un dels moments més atractius -més inesperats- del renaixement de la cultura catalana, a mitjan segle XIX.

El muntatge que he vist -i que us recomano- aconsegueix suggerir amb gran versemblança el que, al meu modest entendre, va representar l’aparició del Pitarra jove en els ambients culturals efervescents de la Barcelona anterior a la Revolució del 1868: una veritable contracultura que, en molt poc temps, va aconseguir dues coses molt importants: crear un públic massiu per al teatre escrit en català i qüestionar de manera irreverent els valors dominants i l’estètica de la burgesia i de l’establishment que havia impulsat la Renaixença. Penseu que, abans de Pitarra, tot el teatre de la capital catalana era en castellà. Amb el temps, Frederic Soler va esdevenir un respectable prohom integrat en el món que criticava de jove, però ja havia posat les bases d’un canvi cultural enorme que ens col·loca dins la modernitat europea. I torno a Raimon: també quan ell apareix som davant d’una contracultura com, de fet, ho és tota la nova cançó, amb una missió molt semblant a la del primer teatre de Pitarra: crear un mercat en català des de zero i generar una proposta alternativa a una cultura del poder adotzenada i allunyada dels sectors populars.

Aquesta dialèctica entre contracultura i cultura oficial explica, en part, el retrobament de la societat catalana amb la seva llengua i la seva cultura, a l’estil d’altres pobles europeus. És un fenomen apassionant que dóna un vigor especial a la creació del país, malgrat la manca d’instruments polítics. Per acabar d’afegir complexitat al quadre, cal tenir present també el que va significar, fa cent anys, la Mancomunitat i el noucentisme com a concreció d’unes polítiques culturals que pretenien fer un canvi d’escala, alhora, en alta cultura i cultura de masses; la maduració del catalanisme fa que aquella contracultura pugui disposar, finalment, de palanques d’administració per transformar la nació des de dalt i normalitzar-se. Moltes biblioteques i escoles d’avui es van fundar per impuls de Prat de la Riba, un polític que va entendre que aquell mercat creat pels Pitarres del passat necessitava ampliar-se i consolidar-se. Moltes dècades després, Pujol -amb el suport de l’oposició d’esquerres- va establir la immersió lingüística, va impulsar TV3 o va donar llum verda al Teatre Nacional.

Demà passat, dissabte, ens toca imitar Raimon i Pitarra. A la nostra modesta manera. Tots estem convocats a la manifestació organitzada a Barcelona per la plataforma Som Escola (més de 40 entitats) per demostrar el nostre compromís amb una escola catalana, de qualitat i per a tothom. També a València i les Balears. La meva família i jo hi anirem, per fer costat a un model amenaçat per la llei Wert i les sentències del Tribunal Suprem, que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular a les aules, com passa a l’escola Sant Bonaventura, de Vilanova i la Geltrú, i quatre centres més.