13 jun 2014 Així es perden els vots
Vivim dies estranys en l’arena política: pleguen alguns que van assegurar que continuarien i continuen alguns que sovint amenacen de plegar. És com si del teatre d’ombres passéssim al guinyol, sense que ningú recordi als actors que certes sobreactuacions es paguen amb la pèrdua de vots. Les coses de la democràcia no passen per casualitat. Determinades declaracions -impulsades més per l’ego malferit que per la responsabilitat- produeixen en el ciutadà normal una sensació irritant de comèdia de fi de curs sense cap connexió amb la majoria de persones que cada dia fan el possible per tirar endavant. Anades i vingudes, falsos cops de porta i rectificacions indesxifrables fatiguen terriblement la gent. Quan la política esdevé una pura rebequeria és l’hora d’obrir els llums del teatre i deixar que entri l’aire. Durant molt de temps.
La política també és representació, i aquesta circumstància la fa apassionant, però es pot intentar muntar un Shakespeare o es pot acabar fent Els Pastorets sense voler. Aquí teniu una causa important -no l’única- del retrocés de determinades formacions polítiques a Catalunya i a Espanya. A més vodevil, més desinterès del pobre votant. A més polèmiques personalistes, més fatiga de qui ha de triar una o altra papereta. Amb la quantitat de problemes que reclamen atenció de qui governa, aquesta autoreferència de certs dirigents en la seva peripècia és d’una obscenitat corrosiva.
Pere Navarro se’n va, una decisió que ha de ser aplaudida en un país on dimitir costa tant, tot i que ara sembla que s’ha posat de moda. La crisi del PSC és una ferida oberta que no es pot dissimular. A partir d’aquí, els socialistes han de decidir si fan com sempre (tancar la crisi en fals) o s’arremanguen de debò i ho repensen tot sense tabús. El mateix judici val per a les cícliques relacions tempestuoses entre Duran i Convergència, una parella sempre a punt del divorci i sempre a punt del ritual de la reconciliació aparent. Que el PSC caigui en picat o que CiU perdi sufragis de manera acusada és un fenomen que no es pot deslligar d’aquesta manera antiga de fer front a les tensions internes.
L’any 1928, Lluís Duran i Ventosa, prestigiós advocat, periodista i polític de la Lliga, va publicar un llibre sucós que va titular Los políticos, que pretenia ser una mena de manual de l’ofici d’home públic a partir de la seva experiència i observació afinada. A la pàgina 135, hi escriu una reflexió d’una actualitat innegable, sobre aquells que s’aferren a certes visions: “Estos hombres, aun habiendo tenido a veces algo de razón, son peligrosos en política, si no saben comprender los cambios necesarios que imponen a la vida la evolución de las ideas y la transformación de las necesidades”. Alguns, de Barcelona i de Madrid, haurien de prendre’n nota.