10 jul 2014 Tanquem el Parlament de Catalunya

Primer. No gastem més diners del contribuent, sisplau. Tanquem immediatament el Parlament de Catalunya. La sentència de l’Audiència Nacional sobre el setge a la Cambra autonòmica el 15 de juny del 2011 té un efecte polític directe i clar: la institució que representa la voluntat popular dels catalans no és res, un simple edifici amb gent a dins. No passa res si una multitud intenta impedir per la força que els legisladors de Catalunya es reuneixin per desenvolupar la seva tasca. El ponent de la sentència, Ramón Sáez Valcárcel, dedica paràgrafs i més paràgrafs a la llibertat d’expressió i de manifestació mentre defuig i minimitza el que, a ulls de la gran majoria, va ser una acció violenta sense precedents. L’objectiu dels congregats era molt clar, com diuen els cartells d’aquella convocatòria: “Aturem el Parlament per evitar l’aprovació de les retallades”. En els vídeos d’aquell dia queda recollit el crit d’alguns dels manifestants: “Si no entren, no voten”. Es buscava que la Cambra no es pogués reunir, cosa que subratlla el vot particular del jutge Fernando Grande-Marlaska.

Segon. Per comprendre justament el que la sentència significa per a les regles de joc de la democràcia cal dur a terme el següent exercici: llegir-la sencera -126 pàgines- pensant que tot el que s’argumenta podria ser aplicat a altres moviments i grups de protesta, per exemple plataformes contràries a l’avortament, grups partidaris d’expulsar estrangers, organitzacions que s’oposen al matrimoni homosexual, etcètera. Perquè en una societat oberta i plural les normes sobre manifestació i expressió han de ser iguals per a tothom, amb independència de la causa que se sustenta. Sabedor d’això, el ponent de la sentència fa el mateix que alguns jutges ultraconservadors (recordeu aquella sentència sobre la minifaldilla), però al revés: impregna amb la seva particular ideologia tota la seva argumentació tècnica, fins al punt de pronunciar-se favorablement sobre el que ell entén que és la causa dels manifestants, que no és motiu del plet: “Des d’aquesta perspectiva convé fer notar que la protesta suposava la defensa de la Constitució i dels seus continguts bàsics. No pretenien canviar el marc de relacions juridicopolítiques, sinó plantejar que s’estava operant un buidament dels drets fonamentals i fer resistents les garanties dels drets”. El jutge esdevé així el principal advocat defensor dels imputats i, de passada, exerceix de comentarista polític.

Tercer. El punt que més ha cridat l’atenció de la sentència és la justificació de la violència exercida per les masses, això que el jutge ponent resumeix com “admetre cert excés en l’exercici de les llibertats d’expressió o manifestació”. Què significa exactament “cert excés”? Hi caben o no hi caben les escopinades, les puntades de peu, les empentes, els insults, les amenaces i el robatori d’objectes personals, en l’interessant concepte d’excés? Es van excedir o no, els herois que van intentar arrabassar-li el gos pigall al diputat invident Llop? No s’entén que violentar els diputats del Parlament de Catalunya no comporti cap pena i que llançar un pastís a la presidenta de Navarra suposi una condemna de dos anys de presó o portar pel carrer una bandera republicana sigui motiu de detenció. Però, més enllà del caràcter ambigu i arbitrari de la peculiar idea d’excés, hi ha la fal·làcia que sustenta la seva introducció en la sentència. Sáez Valcárcel afirma que “els cursos d’expressió i d’accés a l’espai públic estan controlats per mitjans de comunicació privats” i que “sectors de la societat tenen una gran dificultat per fer-se sentir o per intervenir en el debat polític i social”. En el cas del 15-M, es pot comprovar fàcilment que televisions i ràdios privades i públiques van dedicar moltíssimes hores a aquest fenomen i van donar veu als seus protagonistes, cosa que també van fer els principals mitjans escrits. A més, l’aparició de figures com Pablo Iglesias o Ada Colau no s’explica sense el concurs dels mitjans convencionals.

Quart. Encara són més lamentables que la sentència alguns testimonis de diputats -Joan Boada, Salvador Milà, Ernest Maragall- que minimitzen el que va passar, una actitud que sorprèn fins i tot Grande-Marlaska quan compara aquestes declaracions amb determinats vídeos i fotografies en els quals es veuen els mateixos diputats en situacions realment complicades. Per què ho fan? Potser obliden que el seu escó a la Cambra representa moltes més persones de les que es van congregar aquell dia al Parc de la Ciutadella? Potser temen assumir el cost polític d’una sentència condemnatòria?

Cinquè. Al final, darrere de la polèmica, el que apareix és la falta de sentit institucional de molts actors polítics, això que a Madrid anomenen sentit d’Estat. Amanit amb la recurrent discussió sobre l’operatiu policial aplicat, convertint en problema els Mossos d’Esquadra. Una altra vegada sorgeix el pitjor fantasma català, com va passar arran dels disturbis relacionats amb Can Vies. Així, és incomprensible que ERC s’abstingui sobre la presentació del recurs del Parlament a la sentència. En canvi, el no d’ICV i la CUP ja no sorprèn. És un gran problema -i no només dels republicans- anhelar un Estat independent i no tenir el més mínim sentit d’Estat.