01 set 2014 730 dies que han canviat Catalunya

Entre l’11 de setembre del 2012 i l’11 de setembre d’enguany han transcorregut 730 dies. Durant aquest temps -breu en termes històrics- han passat moltes coses d’una certa envergadura, a Catalunya, a Espanya i a Europa. Vull dir que hem assistit a una sèrie d’esdeveniments que han capgirat totes les previsions i han descol·locat molta gent, sobretot polítics, periodistes, intel·lectuals i dirigents econòmics i socials, acostumats tot ells a un marc immutable i a unes rutines amb poques sorpreses. Des de fa dos anys, moltes coses han començat a envellir a gran velocitat i hem començat a fer-nos preguntes que semblaven oblidades o prohibides.

Una idea. El factor més important que explica el sentit del canvi profund a la societat catalana és la força d’una idea que ha passat de ser marginal i minoritària a ser central i assumida per una majoria activa, transversal i creixent. Parlo de la idea d’una Catalunya independent, un projecte que durant els anys vint i trenta del segle XX havia seduït grups petits del catalanisme i que, després de la mort de Franco, no va tenir una presència política normalitzada fins que ERC es va refundar oficialment com a partit independentista l’any 1989. El catalanisme o nacionalisme català ha estat -durant més de cent anys- una opció política que volia assolir l’autogovern de Catalunya dins d’una Espanya moderna, sense trencar el marc que havia nascut, per la força de les armes, a partir del 1714.

La idea de la independència de Catalunya era –jo encara en tinc memòria- un assumpte de quatre idealistes que no sabien analitzar la realitat i vivien en una bombolla. Què ha de passar perquè una idea tinguda per impossible i estrafolària sigui considerada possible, desitjable i respectable? És molt senzill, ha d’ocupar el lloc d’una altra idea que esdevé obsoleta. I així ha estat: el pactisme autonomista toca fons a partir del procés d’elaboració de l’Estatut del 2006 i, sobretot, a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de juny del 2010, que dóna la raó al recurs presentat pel PP contra la norma bàsica de Catalunya.

Aquella sentència del TC va suposar la retallada de l’Estatut en els seus aspectes fonamentals i va transmetre un missatge claríssim de gran transcendència: la voluntat dels catalans expressada en referèndum no té cap valor al costat del que diguin uns magistrats, que actuen d’acord amb els grans partits espanyols. Aquell dia, molts ciutadans de Catalunya van adonar-se que l’Estat espanyol no era només un Estat aliè, sinó un Estat en contra. La crisi econòmica i els seus efectes sobre les administracions públiques en forma de retallades també han generat consciència sobre la relació fiscal injusta entre la societat catalana i els poders espanyols. Unir els drets nacionals i els drets socials ha estat un encert estratègic del sobiranisme.

L’autonomisme deixa de ser una idea interessant per a molts i el seu lloc l’ocupa, molt ràpidament, el sobiranisme, que propugna una separació pacífica i democràtica d’Espanya. Sense ambigüitats. Una part de catalans que no havien estat mai independentistes assumeixen aquesta hipòtesi a partir del fracàs comprovat de reformar Espanya en un sentit plurinacional. Algú es podria demanar per quina raó és el sobiranisme i no el federalisme –per exemple- el que arrela en la societat catalana. La resposta és doble, al meu parer: a) perquè el camí federal depèn, en darrera instància de Madrid, igual que la via autonomista, i ja no confiem en la bona fe dels partits espanyols; b) perquè no es troben veritables federalistes fora de Catalunya i no hi ha cap gest de ningú en aquesta direcció.

Una acció col·lectiva. Sense la gent, les idees no són res més que possibilitats en un paper. El que dóna gruix, atractiu i força a la idea de la independència és l’acció col·lectiva d’una part gran de la ciutadania catalana, que surt al carrer a expressar que ja no vol continuar dins d’aquest esquema que ens porta a la residualització nacional. La manifestació de la Diada del 2012 és un clam popular que altera completament l’agenda política i obliga els partits i els seus líders a escoltar una societat que expressa un dissens de tipus categòric.

El president Mas, després de comprovar la magnitud d’aquella manifestació i després de la negativa de Mariano Rajoy a discutir la proposta de pacte fiscal per a Catalunya, va decidir donar per acabada la legislatura i va convocar eleccions. Els resultats d’aquells comicis van mostrar que els partits favorables a una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya eren majoria a la Cambra i van descobrir també que els vots, dins del món catalanista, es redistribuïen a favor d’una ERC que havia canviat de cares mentre CiU perdia paperetes i escons.

La Via Catalana de la Diada de l’any passat va reblar el clau i va servir per intensificar la projecció de la causa sobiranista arreu del món. Ja no es podia parlar de febrada o de moda. L’acció col·lectiva dels ciutadans de Catalunya –mitjançant organitzacions socials com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, entre d’altres- ha anat per davant dels actors polítics formals i ha construït un veritable moviment social de tipus interclassista, intergeneracional i transversal, que avui és únic a Europa. Un moviment que incorpora també l’exigència regeneradora d’una democràcia de qualitat que estigui al servei de les persones. Escòcia -per dir un vell país que aquest setembre anirà a les urnes per decidir el seu futur- no disposa d’un moviment tan ampli, tan mobilitzat, tan arrelat i tan plural en favor de la independència.

Catalunya, de manera pacifica i cívica, desafia l’statu quo amb un relat que posa més èmfasi en el mètode (“volem votar”) que en l’objectiu final (“l’Estat independent”). De cara al món, la causa del sobiranisme català és, abans que res, una causa d’extensió de la democràcia més que una causa identitària, un enfocament que obliga el Govern espanyol a desenvolupar arguments que no són gaire presentables en una societat oberta, on no ha de fer por preguntar què pensen els ciutadans. Aquest és un gran avantatge polític i mediàtic del moviment sobiranista, i més en una Europa on el terme “nacionalisme” s’associa -de manera esbiaixada i reduccionista- a fenòmens violents, excloents, imperialistes i ètnics. En clau espanyola, el sobiranisme no deixa de ser una resposta potent a la crisi sistèmica del règim construït durant la transició.

La mobilització d’un sector central de la societat catalana és el motor del procés sobiranista, però això no ha d’ocultar una altra realitat que totes les enquestes descriuen: encara hi ha moltes persones al nostre país que viuen al marge de les premisses catalanistes, que dubten o que simplement no volen fer una tria que, entre determinats sectors, és percebuda com un gest innecessari, molt traumàtic o massa arriscat. Repetim-ho un cop més: la missió principal de la majoria sobiranista és, en aquests moments, ampliar la seva massa crítica, per assegurar un suport folgat a un projecte històric que –de la manera com s’està fent- no té cap precedent a Europa occidental.

Un lideratge. La narrativa del procés sobiranista ha posat el focus en el poble i la seva implicació decidida, per destacar que som davant d’una revolta que surt de baix i que encarna els interessos de la majoria i no pas d’unes elits privilegiades. És indubtable que –com hem dit abans- sense la gent al carrer no hi hauria hagut una modificació substancial de les decisions i dels discursos dels polítics. Amb tot, fóra injust i desfigurador no esmentar el paper insubstituïble que, en aquest procés, té el lideratge del president Mas i el lideratge d’Oriol Junqueras, cap de l’oposició i president d’ERC. La ruptura pactada que, de fet, representa aquesta aposta es fonamenta en l’estil institucional de Mas i en la responsabilitat de Junqueras per assegurar un consens a prova de turbulències, dins el qual també hi ha dues altres forces parlamentàries, ICV-EUiA i la CUP.

Les maneres fermes però impecablement democràtiques del president de la Generalitat són de gran importància en un conflicte polític d’una virulència simbòlica evident, tan necessàries com el tarannà vigilant i pedagògic de Junqueras. El compromís de tots els dirigents polítics que han assumit el dret a decidir –també Herrera i Fernández- transforma la mobilització popular en decisions institucionals, per evitar que la revolta s’esbravi en un simple malestar inarticulat sense energia per construir res. Cadascú té el seu lloc i cadascú ha de realitzar la seva tasca.

Mas ha donat respectabilitat a la idea d’un Estat català independent i s’ha enfrontat amb coratge a certes elits (barcelonines i madrilenyes) que volen imposar el guió de sempre a la societat catalana mentre Junqueras ha introduït complexitat i sentit estratègic a un independentisme que, de vegades, té massa pressa i tendeix a simplificar. La col·laboració entre ambdues figures és un dels punts forts d’un procés que, per primer cop, permet dibuixar un futur en el qual pesi més la voluntat democràtica de la majoria social que els interessos particulars d’unes elits acostumades, des de 1975, a controlar-ho tot.

Entre l’11 de setembre del 2012 i l’11 de setembre d’enguany han transcorregut 730 dies. Han estat uns dies apassionants. Tinc la sensació que tot just ha estat només la primera part d’una gran història. La segona part –i última- l’estem fent ara mateix.